Està realment Espanya al caire d'una crisi econòmica? Com és possible que a la campanya electoral no s'hagi posat l'accent en el que avancen alguns indicadors i que és enormement preocupant? Com es pot valorar positivament l'última EPA presentada aquest dijous del primer trimestre de l'any i que, més enllà de la pujada de la taxa d'atur, evidencia signes clars de desacceleració de l'economia i que pot ser l'avanç de la destrucció de diversos centenars de milers de llocs de treball? Com cal analitzar que els partits de la dreta espanyola tan obsessionats com estan amb caçar independentistes hagin oblidat l'abc d'una campanya electoral i hagin deixat sortir viu Sánchez durant dos debats i quinze dies de campanya sense posar a sobre de la taula el risc econòmic? Serà perquè més enllà de les proclames catastrofistes de Casado i Rivera sobre l'economia catalana, l'atur ha augmentat a l'EPA espanyola (del 14,45% al 14,7%) mentre a Catalunya ha retrocedit de l'11,7% a l'11,6%?

Llegia el professor Santiago Niño-Becerra que amb una taxa d'activitat del 58% i un atur del 14% el còctel era mortal més enllà del que pogués declarar la ministra d'Economia que, com fan sempre els polítics, neguen la realitat fins que la tenen a sobre. Era aquesta una de les raons per les quals el president Pedro Sánchez no volia allargar la legislatura fins després de l'estiu i va presentar uns pressupostos per farolejar que ha pogut vendre perfectament en campanya però que la Comissió Europea ja va dir que no els hi aprovaria. Tant li feia, ja que tenien la funció d'esquer per poder vendre a l'electorat una sèrie d'iniciatives i propostes, moltes de les quals ja se sap que no podrà arribar a aplicar. L'independentisme li va retirar el suport als comptes de l'Estat ―tenia raons però no la raó― i li va oferir una autopista per la qual poder circular i expressar una ruptura política allà on mai no hi havia hagut una aliança.

Avui la incertesa econòmica és, almenys, tan alta com l'electoral per a diumenge. Ningú no vol fer en privat un pronòstic definitiu i tots tenen les seves pròpies pors. Cap dels cinc partits espanyols no té res assegurat i tots es mouen en forquilles de guanyar o perdre pels grapats de vots dels anomenats indecisos i que un amic m'ha corregit i me'ls ha definit amb més precisió com a "mal decidits". O sigui, que un dia els electors decideixen una cosa i l'endemà la contrària. El mateix succeeix a Catalunya, on la volatilitat és també perceptible.

Com es detecta la por? Doncs, per exemple, escoltant Pedro Sánchez inflant pit pel 155 a Barcelona i del suport que va donar a Mariano Rajoy per aprovar-lo al Senat i aniquilar les institucions catalanes i desencadenar la presó i l'exili del Govern de Catalunya. Aquesta contundència no era al guió fa dues setmanes, ni tampoc fa 48 hores als debats de televisió. Són els mal decidits, quan la jornada electoral ja és a tocar.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat