Fa molts anys, quan començava a viatjar amb una certa regularitat setmanal a Madrid, un dirigent polític espanyol que després formaria part de diversos consells de ministres em va definir de la següent manera les relacions amb el Marroc: "Et pots enfadar però no oblidar mai que ells sempre tenen la paella pel mànec. Com més els irritis, més diners et costarà tornar a la situació anterior, perquè si volen flexibilitzar les seves fronteres no els costa res i tu tens un problema humanitari de primera dimensió".

Serveixi, en tot cas, aquesta anècdota per explicar unes relacions que no són, ni molt menys, d'amistat sinó d'interessos entre veïns moltes vegades malavinguts. El govern espanyol ha fet bé de facilitar l'hospitalització del líder del Front Polisario Brahim Ghali a Logronyo, però les conseqüències polítiques s'han de mesurar i, si és amb el Marroc, encara més. Un conflicte migratori i diplomàtic és, en aquests moments, el pitjor que li pot succeir en el camp de les relacions exteriors. I si el protagonista és l'autodenominat govern més progressista de la història deportant a bon ritme milers de persones que han creuat la frontera, siguin homes, dones o, fins i tot, nens, és certament desolador.

Per sort això ho ha dut a terme la dupla PSOE-Podemos, perquè qualsevol altre executiu espanyol no podria controlar les protestes que s'estarien produint en moltes capitals davant algunes de les dures imatges que hem vist i que, una vegada més, no deixen en bon lloc Espanya, o amb les devolucions en calent de menors al Marroc, sense cap expedient judicial i incomplint la llei d'estrangeria en una actuació, a més d'il·legal, inhumana i que vulnera el dret internacional.

Militaritzar Ceuta i expulsar milers de migrants és posar un pegat al problema; no resoldre'l. La nefasta política diplomàtica espanyola no és només sobre com controlar i impedir la internacionalització del procés català. Aquest és el que més patim a Catalunya, ja que hi ha exiliats, presos polítics i uns 3.000 represaliats per causes judicials diverses. Però s'estén a tots els racons on hi ha interessos: la Unió Europea, Rússia, els Estats Units o Sud-amèrica serien quatre exemples que donarien cada un d'ells per a més d'un article.

Al final, no surt gratis tenir a la Moncloa un polític com Sánchez, incapaç de tenir una mirada davant de cap problema més enllà del que digui una enquesta o d'un arranjament per als cinc minuts següents. Aquest és realment el problema. La incompetència.