Davant d'un poder polític català acoquinat per l'àmplia dimensió de la repressió de l'Estat cal constatar que la justícia espanyola ha acabat entrant realment fins a les mateixes entranyes del micropoder autonòmic, avui absolutament buidat de competències reals. Quatre casos que són d'aquesta mateixa setmana, que encara no s'ha acabat, serveixen per il·lustrar-lo: els tribunals donen un ultimàtum de cinc dies per a l'aplicació del 25% del castellà a les aules; la Junta Electoral Central fa el mateix, donant uns altres cinc dies a la presidenta del Parlament, Laura Borràs, perquè retiri l'escó al diputat de la CUP per Lleida Pau Juvillà i l'adverteix que incorrerà en conseqüències jurídiques, la qual cosa tots sabem què vol dir; l'Audiència Nacional rebutja investigar si l'imam de Ripoll és viu i no va morir en l'accident d'Alcanar previ a l'atemptat de la Rambla i Cambrils d'agost del 2017; i, per reblar el clau i demostrar que són ells els que decideixen el que es pot i no es pot fer, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya torna al franquista Rodolfo Martín Villa la medalla d'or de Barcelona que l'ajuntament de la capital catalana havia decidit retirar-li amb el suport de tots els grups municipals, excepte Ciutadans i Partit Popular. I, de propina, el Tribunal Suprem jutjarà l'1 i 2 de març la diputada de la CUP Eulàlia Reguant per no respondre a Vox al judici sobre el procés, quan, segurament, a cap altre país europeu la formació ultradretana no hauria estat acceptada pel tribunal com a acusació particular.

Cada un dels casos donaria per ell mateix per a una sèrie d'articles, ja que costa realment fer una reflexió positiva sobre la situació i la resposta que arriben a donar les institucions davant del que no és més que una autèntica tempesta que es veia venir mentre els partits independentistes no han estat capaços d'oferir una resposta coordinada que li fes front. Al contrari: estan en la seva guerra de guerrilles, intentant aconseguir l'hegemonia al país quan el risc real és que el que acabi guanyant no tingui país per governar, ja que l'estat espanyol sí que haurà fet la seva feina: desarmar l'independentisme durant uns quants anys i, a la pràctica, convertir en paper mullat les seves majories parlamentàries, ja que no acaba passant res important per les seves mans. I quan hi passa, se les tallen.

Dimarts passat, el vicepresident Jordi Puigneró va fer públiques unes dades al Parlament que són esgarrifoses i inacceptables. Segons va exposar en una intervenció a l'hemicicle, dels 334 milions pressupostats el 2021 pel govern de Pedro Sánchez per al corredor mediterrani, tan sols es van gastar 12 milions. Mentrestant, dels 226 milions pressupostats per al corredor andalús es van gastar el doble, 537 milions d'euros. Per si no queda clar: 12 milions es van invertir en el corredor mediterrani i 537 a Andalusia. És realment impossible lluitar contra aquesta dinàmica de l'estat espanyol, que treu competències i asfixia no els independentistes sinó el conjunt de la població catalana fent impossible el camí cap a un país pròsper i conforme amb les seves possibilitats reals segons el PIB català.

De tots els casos exposats, segurament, el més flagrant pel seu significat polític i el que millor exemplifica que els jutges han passat a decidir-ho tot és el que afecta la retirada de la medalla d'or de Barcelona a Martín Villa. No és la sobirania popular i en aquest cas els seus representants polítics els que han de decidir sobre la retirada o no d'una medalla d'or de la ciutat? No és, en el fons, un tema en què la decisió hagi de ser de la justícia. Per al ciutadà normal, el que no en sap, de lleis, difícilment pot arribar a entendre que un consistori pugui atorgar un reconeixement tan especial i un altre, anys més tard, no el pugui retirar. Quan, a més, estem parlant d'un ministre del franquisme.

Però, a Espanya, tot això acaba adquirint un aire de normalitat. I, a Catalunya, d'un tràgic fatalisme contra el qual no es pot lluitar. I, així, cada dia hi ha menys capacitat de resposta mentre cada vegada hi ha més fronts oberts. Això sí, que no falti un bon tuit. No fos cas.