Encara que a les zero hores d'aquest divendres s'iniciarà oficialment la campanya per a les eleccions espanyoles del 28 d'abril el cert és que, a la pràctica, ningú no ho notarà. En realitat, fa setmanes, mesos, que es va iniciar. De fet, des que Pedro Sánchez va tombar Mariano Rajoy i va guanyar la primera moció de censura a Espanya. En aquests nou mesos a la Moncloa hem vist primer un Sánchez tolerant i fins i tot mínimament comprensiu amb l'independentisme català, amb els vots del qual va arribar a la Moncloa. I, des de desembre, un president altiu i distant, allunyat, de fet, no de qualsevol negociació sinó de qualsevol diàleg. En el tema català, Sánchez no té avui cap resposta pública a donar i cap iniciativa a plantejar. Tan sols, el compliment de la llei, una cosa que, per cert, ja era el missatge de Rajoy.

Catalunya és avui la gran coartada de la política espanyola. El refugi davant de l'absència d'un mínim discurs sobre qualsevol qüestió programàtica. Així, pugen uns senyors o senyores a l'estrada en qualsevol lloc de la geografia espanyola i insulten els independentistes catalans. Passen els dies, pugen a l'escenari a l'altra punta de l'Estat i el discurs es repeteix, bé siguin els teloners de Vox, del PP o de Ciutadans. Després venen els seus líders Casado, Rivera i Abascal i tots els titulars versen sobre Catalunya. Les set plagues que aplicaran si arriben al govern espanyol. En to més suau però amb un resultat no gaire diferent, el PSOE tanca el quadrilàter: no hi haurà cap negociació i, per no parlar-ne, no surt ni un nou Estatut, ni tampoc el trasllat del Senat a Barcelona, cosa que era tot un clàssic dels socialistes.

Així, Catalunya i l'independentisme es converteixen dia a dia en la cortina de fum per a la seva falta de propostes ideològiques o polítiques. Però també per no abordar temes enormement greus com les clavegueres de l'Estat, ara que l'excomissari Villarejo ha ampliat el radi del seu ventilador putrefacte i ha posat pel mig no només polítics, jutges i banquers sinó també periodistes a l'entramat de l'assetjament i persecució a Podemos com abans va ser de l'independentisme català. Aquest tema difícilment veu la llum de la premsa escrita o de les televisions ja que hi ha massa interessos ―dels de veritat― sobre la taula. O per exemple, ¿és normal que a l'informe de la policia belga sobre les balises col·locades als cotxes del president Puigdemont al cap de poc temps d'arribar a Brussel·les aparegui un fiscal de l'Audiència Nacional?

Imagino que són qüestions molt incòmodes i el millor és centrar-ho tot, exclusivament, en el tema català. No en les propostes sinó en els diferents graus de repressió. Massa pobre i massa poc. No és estrany que el ministre Borrell hagi demanat a través d'Espanya Global, idees a una consultora per aturar o contrarestar l'empenta de l'independentisme a Europa. És la seva carpeta única.

Jordi Barbeta
Anàlisi El que més els preocupa Jordi Barbeta
Xoán-Antón Pérez-Lema
Opinió Es defensa a l'Estat des de les clavegueres? Xoán-Antón Pérez-Lema