Una de les singularitats d'una gran capital com és París són les seves terrasses. No per ser grans, tampoc per la seva comoditat; a més, la major part de l'any la temperatura tampoc no acompanya per estar a l'aire lliure. Però són un símbol imbatible de dos elements de la capital francesa: la seva variada gastronomia a l'abast de qualsevol butxaca, des de la més modesta a la més abundant, i el sorprenent art de col·locar una taula en llocs impossibles. Tot això unit a un disseny minimalista de taules i cadires de reixeta fa que una cosa, si es vol, tan menor com les terrasses siguin un element característic de París com ho pot ser la Torre Eiffel o Notre-Dame.
La pregunta que un es formula és per què Barcelona no pot ser com París, quan tot li juga a favor, començant per la climatologia, i, en canvi, les seves terrasses han de ser perseguides per l'equip de govern de l'Ajuntament amb la mateixa voracitat que un vehicle mal estacionat o, arribat el cas, se li imposen sancions importants pel delicte de tenir una taula i un parell de cadires de més? En les últimes hores, hem rebut algunes queixes sobre l'actuació d'aquests inspectors i crida l'atenció, sobretot, com es pot arribar a fer la vida impossible, en ocasions, al petit propietari d'un bar amb l'aplicació d'una normativa clarament desincentivadora.
Ordenar l'espai urbà d'una manera adequada hauria de ser l'objectiu de qualsevol governant de ciutat. En els carrers conviuen vianants i ciclistes –cada vegada, per cert, amb menys espai per als primers i amb més riscos–, transport públic –molt deficient– i privat –massa–, vehicles de càrrega i descàrrega campant al seu aire i reduint carrers de tres carrils impunement durant moltes hores, i terrasses. No sembla que aquestes últimes hagin de ser l'última baula d'una cadena que, evitant les hores nocturnes que perjudiquen els veïns, millorarien el paisatge urbà. Potser no seríem París, però en això també podríem estar orgullosos de Barcelona.