Finalment, el Parlament de Catalunya ha rebutjat desvincular al Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) dels atemptats gihadistes que es van produir a Barcelona i Cambrils els dies 17 i 18 d'agost de 2017. És una manera alambinada, si es vol, però parlamentàriament correcta, de deixar oberta per a futures investigacions una resposta més ajustada que la que avui es té sobre el paper del centre d'intel·ligència en aquells terribles atacs terroristes.

Quan som a prop del tercer aniversari de la matança en què van morir 22 persones, cinc d'ells terroristes, hi continua havent múltiples llacunes sobre l'atemptat i molt particularment sobre el paper de l'iman de Ripoll Abdelbaki Es Satty, de nacionalitat marroquina, i en el qual conflueixen dues característiques: va ser l'agent radicalitzador dels joves terroristes i està confirmat que va ser confident del CNI en un període que bé podria anar des del 2010 fins a l'atemptat.

Fins a 14 vegades ha rebutjat el Congrés dels Diputats peticions d'Esquerra Republicana, de Junts per Catalunya o d'ambdues formacions a l'uníson per crear a la Cambra legislativa una comissió d'investigació que tindria més competències que la que ha funcionat al Parlament. Entre altres coses, perquè totes les autoritats de l'Estat que s'han negat a atendre la crida del Parlament no podrien fer el mateix si qui els convoqués fos el Congrés dels Diputats. La realitat, tanmateix, és que arribar fins al fons d'una comissió parlamentària és enormement difícil en aquest estat de coses ja que l'escapatòria d'exministres, responsables de cossos de seguretat o de l'espionatge espanyol és total. A Barcelona no tenen perquè acudir-hi i a Madrid, de les comissions, simplement, se'n rebutja l'aprovació.

Molt s'ha escrit sobre els atemptats del 17 d'agost de 2017 i moltes explicacions s'han demanat des del Govern a l'Executiu espanyol: primer al del PP amb Rajoy, Soraya i Fernández Díaz i després al PSOE amb Sánchez, Calvo i Marlaska. Infructuosament fins ara, ja que un mur de silenci s'ha imposat per part dels respectius governs espanyols, fomentant així la idea que hi ha moltes coses de les quals no es vol parlar i que és millor cobrir d'una discreció absoluta. Hem de confiar, no obstant això, per la salut democràtica del país, que un episodi com aquell no es tanqui en fals encara que hi pugui haver interessos d'estat perquè no surti a la llum pública tota la veritat. La millor manera de retre homenatge a les víctimes és que no quedi una ombra de dubte sobre qui van ser els assassins, amb quin suport comptaven i qui coneixia el que s'anava a dur a terme.

També cal aclarir sense una ombra de dubte si l'imam de Ripoll, sobre el qual els serveis d'espionatge tenien un coneixement important i una confiança provada, va mantenir la seva relació amb el CNI fins al final o al contrari, com defensen en veu baixa fonts de seguretat de l'Estat, primer van utilitzar Es Satty i després va ser ell qui els va enganyar. Una cosa que realment costa de creure per més esforços que han realitzat els serveis d'espionatge per convèncer d'aquesta versió. El Parlament hauria estat un bon lloc per a això i encara que políticament sigui sempre així, no deixa de sorprendre que amb morts civils pel mig, es protegeixi els qui no es presten a donar la seva versió. Hauria d'estar prohibit que això succeís ja que es denigra les institucions i els morts no s'ho mereixen.