Un té la impressió que l'Estat espanyol ha perimetrat bé quines són les seves fragilitats —bàsicament, dues: l'independentisme català i la corrupció de la monarquia— i ha decidit aplicar-los la mateixa recepta: d'aquests temes ni se'n parla. Abans pagar el peatge de ser tractat com un Estat que impedeix la llibertat d'expressió i coarta el debat parlamentari que, una setmana després de l'altra, s'evidenciï la descomposició del sistema i la línia de corrupció econòmica que envolta l'anterior cap de l'Estat i la seva família. Per cert, que, Joan Carles I, després de setmanes de publicar-se notícies sobre les seves ganes de tornar a Espanya, ha caigut en l'oblit dels sempre amables mitjans madrilenys quan s'han complert ja els nou mesos de la seva fuga als Emirats Àrabs Units.

Amb aquesta actitud un punt fanfarrona i inamovible, la Mesa del Congrés dels Diputats s'ha negat a acceptar a tràmit la llei d'amnistia per als presos polítics, exiliats i represaliats independentistes. No és que el ple de la cambra baixa espanyola hagi rebutjat l'amnistia, que, sens dubte, ho hagués fet sense cap matís. És una mica molt més roí i descarnat. El PSOE, el PP i Vox han impedit la tramitació amb al·legacions jurídiques diverses, que sempre que es vol existeixen si el que es pretén és rebutjar al preu que sigui qualsevol debat. El PSOE i Vox, tota una curiosa parella de ball quan es tracta d'abordar temes que tenen a veure amb demandes que arriben des de la majoria independentista de Catalunya i que compten amb una majoria encara més àmplia del Parlament.

El cert és que els partits espanyols no es confonen mai quan han d'identificar quin és realment el seu adversari i un típex esborra la línia ideològica fins a fer-la desaparèixer. Ja no hi ha ni dreta extrema, ni extrema dreta. Hi ha una unitat i convergència d'interessos al voltant d'una Espanya unida. Aquests dies que els partits independentistes ens estan obsequiant amb un exercici de gran immaduresa, i, difícilment justificable d'arrencar-se en directe les entranyes, cal mirar més que mai què fa Madrid. L'ús que fa del poder que té i que utilitza —fa segles que ho fa— per grimpar sempre que pot i per moure els seus peons.

En el cas de Pedro Sánchez, se suma una habilitat innata per gestionar el present i generar expectatives. Una d'elles són els indults, el pla B del govern davant les demandes d'amnistia. Amb aquesta eventualitat fa mesos que juguen a la Moncloa i envien missatges que aquesta vegada és seriós. I és probable que alguna vegada ho sigui. Són diversos els incompliments des de la tardor passada i ara s'insisteix que serà al juny. Als presos polítics de Lledoners ja se'ls ha fet arribar aquest missatge després de les eleccions de Madrid. Escèptic com soc davant de tot el que Sánchez promet, aquesta vegada tampoc no m'ho acabo de creure, encara que alguna vegada serà veritat. Jugar amb la llibertat d'unes persones no és acceptable, sobretot després de la condemna que van rebre després d'un judici injust. Però d'això ningú no sembla recordar-se'n, com del nou espoli a punt de fer-se realitat del Tribunal de Comptes i que afecta una trentena de dirigents que hauran de dipositar una fiança, segons s'especula, no inferior als 25 milions d'euros. És com allò de l'amnistia: es decideixen els temes dels quals es pot parlar i dels que no.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat