La societat catalana fa des de dilluns, dia en què es van produir les detencions de nou independentistes catalans, que està entre indignada i atordida per la bateria de rumors convertits en informacions, filtracions de la Guàrdia Civil i titulars escandalosos que no busquen cap altra cosa que traçar de la manera que sigui un nexe d'unió que permeti vincular el moviment independentista català amb la violència primer i ara directament amb el terrorisme.
Quan un pensa que ja ho ha vist tot i que és difícil superar algunes de les mentides i infàmies d'aquests últims anys, quan un ha contemplat estupefacte i també incrèdul com es construïa un relat de rebel·lió contra el Govern, el Parlament i els líders de la ANC i Òmnium, que aviat tindran unes dures condemnes del Suprem, i quan un no troba paraules suaus per descriure la maquinària que s'ha posat en marxa contra Catalunya i l'atropellament de la veritat, potser a l'únic al qual es pot apel·lar és a la serenitat i a la fermesa.
Serenitat i fermesa per no deixar-se arrossegar a l'aiguamoll d'aquells que volen convertir des de fa temps –i fins ara sempre han fracassat– Catalunya en un fangar i no tenen inconvenient en inventar organitzacions terroristes per explicar aquí i a fora un terrorisme inexistent a Catalunya. Quina casualitat: just abans de les eleccions espanyoles del 10-N i abans de les sentències del Tribunal Suprem.
I sobretot abans de les noves peticions d'extradició dels exiliats a Brussel·les, Ginebra i Edimburg. No deu ser pas que algú creu que en les altes instàncies del poder judicial espanyol que una extradició per terrorisme pot ser més fàcil que una extradició per rebel·lió que ja va ser negada a Alemanya i Bèlgica? No deu ser pas que s'està construint a marxes forçades aquest nou frame davant del temor d'un nou fracàs en la justícia europea i per això la Fiscalia de l'Audiència Nacional parla de "la construcció d'una República catalana, sense descartar la violència"?
El moviment independentista català és radicalment pacífic per convicció i perquè aquest és el camí que ha escollit. Són els més de dos milions de catalans que han protagonitzat la revolta dels somriures, que han anat a manifestacions multitudinàries, que han guanyat totes les eleccions al Parlament de Catalunya des de l'any 2012 en què es va posar en marxa el moviment de la mà de Artur Mas i de Oriol Junqueras, i més tard amb Carles Puigdemont al capdavant, i que han plantat cara a la repressió sense altra defensa que el seu propi cos els que avui se senten uns represaliats i altres d'empresonats o amb processos judicials pendents. I tots interpel·lats per fer pacíficament d'un referèndum d'independència la seva bandera política.