L'any 2018 que se'n va no ha estat un bon any. Hem viscut dotze mesos en una espècie de temps mort, sense avançar i sense retrocedir. Potser calia un any així per superar la dissolució de les institucions catalanes, la supressió del Govern, el 155, la justícia convertida en àrbitre polític que fixava qui podia ser candidat a president de la Generalitat i qui no, Mariano Rajoy que bloquejava la publicació del Govern al DOGC perquè hi havia consellers que eren a la presó... I, al voltant de tot això, el Govern i els líders independentistes escampats entre les presons i l'exili.

Tanmateix, no ha estat tampoc un any perdut: l'independentisme s'ha mantingut dret al mig del fang d'un Estat que ha fet tant com ha pogut per eliminar-lo i, a més, ha tingut victòries judicials a l'estranger de prou importància perquè la idea d'una justícia injusta a Espanya tingués prou força per arrelar. El triomf més important, sens dubte, és l'aconseguit pels advocats del president Carles Puigdemont a Alemanya, quan el jutge Pablo Llarena va haver de retirar l'ordre d'extradició després que el Tribunal de Schleswig-Holstein rebutgés de manera contundent l'acusacions de rebel·lió i sedició i deixés molt tocada la de malversació. Llarena va recular, la dreta gairebé va provocar una crisi amb Alemanya, i Puigdemont i la resta dels consellers exiliats van guanyar la llibertat. Van ser uns dies intensos que van permetre de pensar que potser sí que una altra Europa era possible.

El Tribunal Suprem va preferir conviure amb la vergonya d'una justícia pròpia allunyada d'Europa a baixar del seu relat inventat. Tancar files abans que rectificar. No va ser l'únic: el PP, el PSOE i Cs van ser al seu costat, tal com la gran majoria dels diaris de paper. Pel camí, se'n va despenjar a estones Pedro Sánchez, no pas el PSOE, més per necessitat que per convenciment. I d'aquesta manera hem arribat al 2019, un any que s'ha d'escriure i que no té guió, en bona mesura. Un any que s'anirà fent al voltant dels judicis als presos polítics, que començaran la segona quinzena de gener. Un any en què el president Quim Torra haurà de decidir quin és el seu paper en el panorama polític català i què queda de la via catalana a la independència.

Els judicis i les eleccions municipals són les dues assignatures troncals de l'independentisme, que les afronta de manera diferent: cohesionat i unit, en el primer punt, i separat i confrontat, en el segon. La idea d'una gran victòria republicana a les municipals del maig no sembla probable amb la dispersió de candidatures anunciades, però és cert que encara falta molt de temps i que hi ha molt de peix per vendre. En canvi, els insòlits judicis, amb petició de penes de desenes d'anys per rebel·lió i sedició, entre d'altres acusacions, pel referèndum de l'1 d'octubre, es presenten com una magnífica oportunitat per explicar al món les mancances de la democràcia espanyola. Que el món ho vegi serà una gran caixa de ressonància.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat