Dimarts es compleix el 43è aniversari de la mort del dictador Francisco Franco al palau d'El Pardo. El règim del 18 de juliol va cedir la Prefectura de l'Estat al rei Joan Carles i es va iniciar el període de la monarquia parlamentària. No va ser una ruptura sinó una suau reforma: la dreta d'aquella època es va refugiar principalment en quatre àrees: judicatura (jutges i fiscals), defensa (militars, policies i guàrdies civils), alt funcionariat (des d'advocats de l'Estat, fins a cossos específics de l'administració general de l'Estat que han anat passant de generació en generació) i empreses regulades pel govern espanyol (bancs, elèctriques i algunes constructores). Eren uns centenars de milers de peces estratègiques que es van camuflar entre el canvi que hi va haver i que el màxim que va permetre van ser alternances en el govern i la modernització —sobretot, infraestructures— del país.

L'anomenat franquisme sociològic semblava que s'havia evaporat com si res. Tothom ho va interpretar així durant dècades, però era una mirada equivocada. Segurament, ha estat a Catalunya el primer lloc en què s'ha vist que el franquisme renaixia de les seves cendres i que posava punt final a la seva letargia des de 1975. El 155, la destitució del Govern, el control dels Mossos i les institucions catalanes en mans del govern del PP i els mesos que van seguir aquesta insòlita situació permesa per Ciutadans i pel PSOE, tot això va convertir en habitual la presència de signes franquistes i feixistes als carrers de Catalunya. Ara, el PP i Ciutadans es confonen amb la ultradreta de Vox, els diaris de Madrid publiquen esqueles de Franco i José Antonio, la Fundació Francisco Franco planteja obrir una delegació a Barcelona o Tarragona...

Dissabte a la nit es va celebrar fins i tot una marxa de Madrid al Valle de los Caídos l'estètica feixista de la qual no és que fos preocupant, és que feia literalment por. La ultradreta ha tornat a cavall d'un discurs xenòfob i d'una Espanya totalitària, no gaire diferent de la que avui proposen els populars i la formació taronja. El govern del PSOE mentrestant prova de traslladar la tomba del dictador del Valle de los Caídos a un lloc menys visitable. Però ho està fent d'una manera tan barroera que ha provocat un desmentiment del Vaticà —que no acostuma a fer-ho mai— a la vicepresidenta Carmen Calvo i corre el risc d'acabar amb el dictador a la catedral de l'Almudena, al centre de Madrid.

Després de moltes dècades sense parlar de Franco, el dictador ha reaparegut, els seus simpatitzants són al carrer i Espanya ha entrat en una fase en què el col·lapse institucional no fa sinó donar ales a l'extrema dreta. I la seva democràcia ha entrat en una fase de qüestionament en molts llocs d'Europa. Hi havia un altre camí, és clar, i no es va voler prendre, mentre es victorejava ministres que cantaven El novio de la muerte i s'aplaudia l'empresonament de persones honorables a Catalunya.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat