S’acaba de complir el vuitè aniversari del referèndum d’independència impulsat el 2017, una jornada clau a la història recent de Catalunya. Poques dates hi ha en els últims cinquanta anys, al nostre país, capaç de disputar la simbologia del que suposava en aquell moment una consulta d’independència en una zona de la Unió Europea. Una gran mobilització de la ciutadania, una il·lusió molt majoritària en la societat catalana i, per contra, un estat espantat perquè no hi havia manera d’aturar democràticament la voluntat popular. La resta ja ho sabem: aquella esperança avui és nostàlgia, la independència no és a l’agenda política i les seqüeles del procés estan escampades en petits trossos de carpetes que han causat un enorme dolor personal a molta gent i algunes de les quals continuen sense resoldre’s. Persecució policial, casos judicials sense cap base, condemnes mancades de justificació, presó de membres del Govern i exili del president Puigdemont i algun dels seus consellers.

Aquest no ha estat l’únic efecte del procés d’independència. Vuit anys després, no hi ha un moviment independentista prou sòlid capaç de mantenir viva la flama i s’ha imposat la idea que ara toca un canvi de prioritats que canalitzi l’enorme enuig de la gent i la frustració davant d’un resultat que és negatiu, sense pal·liatius de cap mena. Dit d’una altra manera, no és que no quedin independentistes, ni que hagin desaparegut els catalans que advoquen per la independència, sinó que l’agenda diària i les preocupacions han creat altres necessitats. Perquè si mirem l’última enquesta del CEO del mes de juliol passat, un 52% dels catalans es posiciona en contra de la independència de Catalunya i un 40% hi són favorables. Aquest segon baròmetre del 2025 del Centre d’Estudis d’Opinió reflectia una petita variació respecte a les dades del primer, del març d’enguany, quan els contraris a la independència eren el 54% i els favorables, un 38%, que va ser la xifra històrica més baixa des del 2015. Per partits, els més favorables a la independència són els votants de Junts, amb un 88%, seguits dels de la CUP (84%), Aliança Catalana (76%) i ERC (70%).

Els problemes de fons del país continuen sent molts dels que van provocar l’enorme onada de mobilització independentista

La Catalunya del 2025 ha obert nous debats després de vuit anys de repressió. Però com es veu permanentment, els problemes de fons del país continuen sent molts dels que van provocar l’enorme onada de mobilització independentista: mal finançament de Catalunya, dificultats per ampliar l’autogovern, intents permanents per desmantellar el model educatiu català, l’oposició a fer del català una llengua normal que estigui en condicions de ser respectada com la pròpia del país, la necessitat d’un respecte més gran a la cultura catalana i l’acceptació que Catalunya és una nació. Tot això, que és tan bàsic, lluny de ser assumit, està permanentment en qüestió, bé sigui a través de processos judicials o al Tribunal Constitucional. O es van fent concessions amb comptagotes per part del govern espanyol i sense que res d’això acabi comportant una gran transformació en la capacitat de Catalunya per poder ampliar i decidir en el seu autogovern. Un exemple d’actualitat és el del finançament singular, en què el PSOE no és capaç ni de satisfer les demandes del PSC.

Aquest dimecres, aniversari del referèndum de l’1 d’octubre, hem vist declaracions dels líders del procés i com la xarxa X s’omplia de fotos d’aquella jornada. Un record nostàlgic d’aquella esperança. Una llum que s’ha anat allunyant i en moltes ocasions sembla haver deixat el moviment independentista sense brúixola, amb massa dubtes sobre el camí a seguir. Dividits i desavinguts, incapaços de traçar un nou horitzó d’esperança en un moviment que necessita a tothom i que ha de teixir complicitats més enllà de les seves quatre parets. L’independentisme ha de ser permeable i seductor, amb un projecte de país basat en el benestar i la recuperació de les classes mitjanes. Un moviment que doni resposta a les inquietuds de la gent, no que amagui debats que són al carrer i que hi continuaran sent per més que no se’n parli. Deia Proust que el record de les coses del passat no necessàriament és el record de les coses com en realitat van succeir. I trobo que per a molts això també és un problema.