S'han complert aquest dissabte dos anys des que Salvador Illa va assumir la presidència de la Generalitat després de tancar un acord amb Esquerra Republicana —aleshores comandada per Pere Aragonès i Marta Rovira— i els Comuns, amb Jéssica Albiach al capdavant. Van ser 68 vots a favor enfront dels 67 en contra dels diferents grups de l'oposició, amb Junts al capdavant. En aquests 24 mesos, la navegació del govern català ha patit molts moments d'onatge important —Rodalies, Pisa, català, seguretat, finançament, etcètera—, però els problemes han tingut com a resultat més cohesió del PSC, ERC (ara ja amb Oriol Junqueras al capdavant) i els Comuns.
Una sensació reforçada amb una oposició desdibuixada que, en el cas del principal grup de l'oposició, Junts per Catalunya, ha hagut de lluitar contra dos obstacles que han acabat sent decisius: el seu líder, Carles Puigdemont, encara a l'exili i sense un calendari clar de retorn, encara que les principals apostes se situen ara en l'últim trimestre de l'any; i, per si no n'hi hagués prou, la irrupció d'Aliança Catalana de Sílvia Orriols, a la qual clarament els de Junts no han sabut plantar cara, els ha deixat poc menys que lluitant contra molins de vent. S'equivocaven i els penalitzaven i encertaven i no obtenien cap rèdit. En qualsevol cas, és evident que el vaixell ha de ser reparat; no seran suficients només els ajustos cosmètics, i potser llavors la situació ambiental canviarà i el seu horitzó electoral millorarà, ja que ara tot són problemes.
Que la situació del president Salvador Illa és agredolça és, segurament, una evidència. L'últim CEO el suspèn amb el 4,8, una puntuació similar a la de Junqueras. És el líder més ben valorat, però no arriba a l'aprovat, encara que, avui dia, costa trobar un governant a qui els seus electors aprovin folgadament. El seu principal problema avui i en el futur immediat rau en dues qüestions: la gestió en departaments clau i la negociació amb el govern espanyol de qüestions tan centrals com el finançament autonòmic o la millora de les infraestructures. Al final, serà en aquestes dues carpetes, al costat de la percepció d'una cosa molt més ambigua com és la catalanitat i la defensa de Catalunya, on estarà en joc que pugui repetir els resultats de 2024.
El seu principal problema avui i en el futur immediat rau en dues qüestions: la gestió en departaments clau i la negociació amb el govern espanyol de qüestions tan centrals com el finançament autonòmic
Illa tindrà, segurament, un comodí per a l'últim tram de la legislatura: falten dos anys, però, al final, poden acabar sent un més un: un amb Sánchez a la Moncloa i un altre amb Feijóo i Abascal governant. En aquest horitzó, les catalanes poden ser vistes com el final del cicle actual —municipals, espanyoles (així o a la inversa) i catalanes— o les primeres d'un cicle enfront del PP i Vox, una circumstància que seria, òbviament, més còmoda per al PSC i Salvador Illa. Remar contra la dreta sempre ha donat bons resultats als socialistes catalans i així ho demostren els resultats de les diferents eleccions.
Resumint, dos anys és un temps suficient per extreure alguns resultats i variar el que no funciona. El governant tendeix a ser conservador a l'hora de moure peces, però també ha de ser pragmàtic. La clau està sempre a encertar el moment quan les conclusions són aparentment bastant clares.