Com cada vegada que ha d'anunciar una decisió important, Pedro Sánchez s'ha reclòs des de divendres passat al Palau de la Moncloa, embolicat, segons diuen els fontaners del govern espanyol, en una muntanya d'enquestes flash, perspectiva de l'evolució econòmica a Espanya durant els dos pròxims mesos, informes sobre els moviments previsibles en política internacional i detalls concrets sobre si realment l'habitatge és el momentum que havia estat esperant per cridar a les urnes. Ningú sap què farà, i per això ningú s'aventura a ser taxatiu amb el seu vaticini; la seva intenció és mantenir aquesta intriga fins a aquest mateix dilluns a primera hora.
L'epicentre de la seva campanya és clar: l'habitatge. Cavalcar a lloms de la seva derrota parlamentària amb tanta contundència que aconsegueixi fer oblidar que en els vuit anys de president aquesta matèria no ha format part de les seves prioritats. I això que indicis en tenia de sobres: el 2018 era el problema número tretze dels espanyols i ara és el primer. Fins i tot, el passat mes de juliol descartava obrir aquesta qüestió quan Junts per Catalunya li va posar damunt de la taula un decret llei; ni se'l va mirar i molt menys va contestar. Ha estat el denominat assumpte Maricarmen el que, en un intent desesperat, veurem si audaç, ha canviat el guió de l'estiu. De cop, Ceuta ha desaparegut, els carrers es mobilitzen i l'interrogant per a tots, també per a ell, ha de ser si està en condicions de pujar a aquest tigre descontrolat o l'animal el tirarà i l'acabarà devorant.
Ningú sap què farà, i per això ningú s'aventura a ser taxatiu amb el seu vaticini; la seva intenció és mantenir aquesta intriga fins a aquest mateix dilluns a primera hora
Com que no hi ha president que es preï sense visitadors de les seves estades presidencials, els de Sánchez fins i tot estan especulant que, si hi ha convocatòria electoral, el govern espanyol pot tornar a aprovar els decrets que el Congrés va rebutjar divendres i presentar-los a la Diputació Permanent, que és l'òrgan parlamentari que regeix les decisions del parlament després de la signatura del decret de convocatòria i fins a la constitució de les següents Corts generals. Es dona la circumstància que a la Diputació, de la qual formen part 68 diputats i la presidenta —en comptes dels 350 del Congrés—, la reducció del nombre fa que, per exemple, el vot de Junts no sigui decisiu. Vaja, tindria un caire antidemocràtic, ja que seria tant com escapar-se del control del Congrés i utilitzaria aquesta circumstància aritmètica per validar el que el Congrés va suspendre.
Té un punt preocupant el sol fet que s'especuli amb això, però a Madrid així estan les coses. Hi ha rumors per a tots els gustos, discrepància entre els socialistes sobre la millor estratègia i una indissimulada convicció que els números ara no surten, malgrat el soroll i la propaganda de la televisió, les ràdios i els mitjans que li són més pròxims. Aquests últims, lleials al sanchisme, no volen eleccions i utilitzen la pólvora de la qual disposen per fer-ho saber. Les portades tenen molt d'això i les enquestes d'última hora, el carril per on circulen els seus desitjos i també els seus temors. Perquè en joc no només hi ha un canvi de govern.