Igual que Lionel Messi ha estat, sense cap discussió, el millor futbolista del planeta i això es reflecteix en el seu palmarès, poca discussió hi hauria d'haver sobre qui ha estat el millor entrenador d'aquest primer quart de segle. Pep Guardiola ha creat un nou concepte del joc, amb el futbol global del qual ha dotat tots els seus equips com a senyal d'identitat. És evident que els rànquings sempre tenen un punt de subjectivitat, però quan en tots dos casos coincideixen jugadors i entrenadors, no hi ha gaire més a dir. Messi va desenvolupar bona part de la seva carrera esportiva al FC Barcelona —des que va debutar al primer equip l'octubre del 2004 i el va abandonar l'agost del 2021—, quan va recalar primer al PSG i més tard a l'Inter Miami C.F., equip on juga actualment.
Pep Guardiola ha estat, des d'aquest punt de vista, un rodamon. Cinc anys al FC Barcelona —un d'ells al filial—, tres al Bayern de Múnic i deu al Manchester City. En total, 41 títols, els últims vint al City. Per fer-nos-en una idea més precisa, l'únic equip conegut internacionalment de Manchester era el United, i quan Guardiola va arribar al club, el palmarès al llarg de la història eren 25 trofeus, entre els quals quatre lligues, els anys 1937, 1968, 2012 i 2014. En el període en què l'ha dirigit en Pep, ha guanyat sis de les deu lligues possibles, cosa que mai no havia passat a la Premier, on repetir títol no era gens fàcil, donada la forta inversió econòmica que fan els clubs. És veritat que el City ha gastat molts diners en fitxatges, però, per exemple, un 40% menys que el Chelsea en aquesta dècada, i el fracàs esportiu de l'equip de Londres ha estat estrepitós.
Costa d'imaginar-se Guardiola fora del seu hàbitat natural i els que el coneixen bé tan sols discuteixen sobre quin serà el seu nou destí
Aquesta idea que gastant més els títols estan assegurats no només és irreal, sinó que no cal anar gaire lluny de la capital catalana per posar damunt la taula l'èxit de l'equip presidit per Laporta, que ha guanyat tres de les quatre últimes lligues i les opcions d'anar al mercat de fitxatges han estat molt limitades. El lideratge a la banqueta ho és tot en un equip, i Guardiola, forçat a abandonar el Barça al seu dia per una mesquinesa de Sandro Rosell, va trobar fora l'afecte i el suport que li van mancar de l'estructura blaugrana. Una cosa, d'altra banda, molt pròpia de les enveges, els egos i les misèries a moltes àrees de la societat catalana, tan poc avesada a conviure amb l'èxit.
Ara, Guardiola es prendrà, així ho ha anunciat almenys, un any de distància de les banquetes, amb un càrrec a l'estructura del Group City, però a 55 anys cal confiar que el de Santpedor torni al món del futbol. Tants anys a l'elit produeixen un desgast objectiu i s'acumula un cansament que mereix una aturada. Però costa d'imaginar-se Guardiola fora del seu hàbitat natural i els que el coneixen bé tan sols discuteixen sobre quin serà el seu nou destí. Potser una selecció, hi ha apostes sobre si Itàlia o, en menor mesura, Anglaterra, cosa que sempre ha tingut al cap i és un dels pocs reptes que li falten al seu palmarès. El Barça? Crec que és impossible.