Aquest dimecres ha estat el 30è aniversari dels pactes del Majestic, que es van signar al luxós hotel del passeig de Gràcia de Barcelona i que permetrien la investidura de José María Aznar com a president del govern espanyol. Trenta anys d'uns acords que avui, lamentablement, cap força política té prou força i coratge per defensar, per una raó o per una altra, malgrat que van representar el salt més gran d'autogovern per a Catalunya si deixem de banda l'Estatut d'Autonomia aprovat el 1977. Com que la memòria és fràgil, paga la pena recordar-ne algun dels èxits: la competència del trànsit va passar a mans de la Generalitat, cosa que va suposar la substitució progressiva de la Guàrdia Civil de Trànsit pels Mossos d'Esquadra; es van traspassar les polítiques actives d'ocupació i la gestió de l'INEM, i es va aconseguir més autonomia en la gestió portuària i participació en l'administració de costes, que incorporava el nomenament dels ports de Barcelona i Tarragona per part de la Generalitat. En matèria financera, es va pactar la cessió a Catalunya d'una part de l'IRPF, que va passar del 15 % al 33 % de la recaptació; es van cedir el 35 % de l'IVA i el 40 % dels impostos especials i es va atorgar a la Generalitat plena gestió sobre tributs com Patrimoni, Successions, Donacions i el Joc. També es va cedir la designació del president del Consorci de la Zona Franca. En clau espanyola, es va suspendre el servei militar obligatori, van desaparèixer els famosos governadors civils i es va acordar una rebaixa de l'IVA a les autopistes de peatge per reduir-ne el cost. 

Ningú no està en condicions de presentar un acord polític a Catalunya tancat els anys anteriors i els posteriors que s'acosti mínimament a tot aquest paquet polític. I que, a més a més, es complís al 100 % en quatre anys. Però uns per una cosa i uns altres per una altra, ningú no el reivindica. Junts no ho fa perquè vol captar els votants de Convergència sense que es noti gaire que són la Convergència posada al dia, que, certament, a la pràctica, tampoc no ho són. El Partit Popular, perquè sap que aquella cessió d'Aznar va ser exagerada i només comprensible per les ànsies dels populars per arribar a la Moncloa. El mateix Aznar es deu haver oblidat de la instrucció que va donar a l'aleshores totpoderós Rodrigo Rato: "Tanca amb Macià [Alavedra] i amb Duran [Lleida] el que vulguin, però que això no s'allargui més". I això que les eleccions espanyoles només havien estat el 3 de març anterior, però el temor que no hi hagués finalment un acord podia més que el peatge que estava pagant.

Ara, tot ha canviat tant que els acords polítics amb Madrid han consistit en una sèrie de promeses que costa mostrar als electors com una cosa tangible

Fa unes hores, Jordi Pujol, encara esgotat pel seu incomprensible viatge a Madrid, convocat per l'Audiència Nacional per veure si estava en condicions de declarar en el judici que se segueix contra ell i la seva família, i del qual ha quedat fora, recordava al seu domicili alguns episodis d'aquell acord. Amb llacunes, és clar, donat el seu estat cognitiu, però prou lúcid per somriure, des del seu auster despatx adjacent amb el seu domicili, quan se li recordaven alguns episodis d'aquells dies. Una hora amb Pujol encara dona per a molt i no deixa de ser divertit que encara es demani quin ha de ser el seu paper ara que a ningú li importa el que acabi dient. Per si de cas, ho escriu i els fulls es van amuntegant damunt la seva taula. Ara que ha tancat el capítol judicial, i que en no haver pogut ser jutjat és a tots els efectes innocent, el seu estat de tranquil·litat ha canviat. I les últimes línies de la seva biografia, òbviament, també. Per a bé.

Ara, tot ha canviat tant que els acords polítics amb Madrid han consistit en una sèrie de promeses que costa mostrar als electors com una cosa tangible. Com una cosa que passa i que realment pot canviar les seves vides —la supressió del servei militar— o visibilitzar l'autogovern —la policia de trànsit. Hem passat dels fets al relat. Fins i tot moltes de les coses que porten, indiscutiblement, el segell català en la seva consecució i que tenen repercussions positives, no acaben de ser percebudes com a tals. El que s'imposa, en un temps en què tot és tan volàtil, és guanyar el relat. Una dreta incapaç d'explicar en una Espanya intransigent que la descentralització del poder és l'únic camí per generar benestar als ciutadans i arribar a tots els racons, i una esquerra cada vegada més populista que ha deixat les polítiques socialdemòcrates absolutament abandonades. I en aquest brou de cultiu, la demagògia sempre es fa forta.