La manifestació celebrada aquest dimarts, amb sortida al Pla de Palau i final a la plaça de Sant Jaume, que ha convocat l'ANC contra el Govern de la Generalitat, és l'enèsim episodi de la divisió que pateix l'independentisme català, que lluny d'encarar-se amb voluntat d'arribar a un consens, està derivant en una guerra fratricida de molt difícil solució. Partits independentistes contra partits independentistes, entitats independentistes contra entitats independentistes, i líders polítics alimentant aquesta fractura amb un alt grau d'irresponsabilitat. S'ha de poder dir que per aquest camí no es va cap a enlloc més que al fracàs i l'empetitiment del moviment.

Des del primer moment, i per a això hi ha l'hemeroteca, m'ha semblat que la reforma del Codi Penal, la supressió del delicte de sedició i la modificació del delicte de desordres públics agreujats és perillosa i tramposa. Perillosa perquè encara que la voluntat del legislador sigui eliminar un delicte que data del 1822 i que s'ha mantingut igual en totes les modificacions del Codi Penal, el cert és que el redactat de la proposició presentada pel PSOE i Unidas Podemos, amb l'aval d'Esquerra Republicana, el PNB i Bildu, pot comportar una criminalització de la protesta, com han assenyalat nombrosos juristes. I tramposa perquè costa pensar que l'objectiu del govern de Pedro Sánchez no sigui portar de tornada a Espanya el president Carles Puigdemont amb la modificació de la sedició, quan els socialistes ho repeteixen un dia si i l'altre també.

Però d'això a demanar per aquesta polèmica, fins i tot en tràmit parlamentari al Congrés dels Diputats i pendent de la presentació d'esmenes, la dimissió del president Pere Aragonès i del Govern de la Generalitat hi ha distància. La distància que va entre la responsabilitat d'exigir a tots els actors independentistes la recerca d'espais de consens, davant l'escalada irresponsable cap a un desacord definitiu que reflecteixi la incapacitat del moviment per gestionar un resultat reeixit i potser irrepetible en molt temps a les urnes el febrer de 2021. La sortida de Junts per Catalunya del Govern ha tingut conseqüències, com era previsible. I, ara per ara, cap de satisfactòria: el seu projecte polític no ha guanyat musculatura i sembla que on més còmodes es troben és protestant al carrer, un camí, fins ara, gairebé exclusiu de la CUP.

Passar en només vuit setmanes de formar part d'un govern de coalició amb Esquerra a manifestar-se en contra seu és poc creïble, encara que cap dels consellers que van formar part del Govern no fossin a la plaça de Sant Jaume. El fet que els manifestants omplissin la plaça de Sant Jaume amb diversos milers de persones —més de 10.000 segons els organitzadors i 4.600 segons la Guàrdia Urbana— és un reflex que el malestar existeix. El mateix passa amb el fet que més de 60 entitats donessin suport a la manifestació. Però altres, com Òmnium Cultural, que està en contra de la modificació del delicte de desordres públics, no.

Esquerra i Junts no han de continuar amb aquesta deriva caïnita que tindrà, sens dubte, conseqüències en els pactes municipals. Només és qüestió de temps. Menys de mig any.