Que Catalunya rep menys diners dels que disposaria si fos un estat independent està fora de tota discussió. Aquesta ha estat, potser, una batalla perduda pels diferents governs catalans a l'hora d'explicar, més enllà de les pròpies files, que el benestar de tots els ciutadans estava en joc i molt condicionat per una sèrie de normes que li resten capacitat de maniobra, perquè no disposa dels recursos propis que li tocarien.

L'ofec financer que pateix Catalunya ve, fonamentalment, condicionat per dues variables: el dèficit fiscal crònic que fa que al voltant de 16.000 milions d'euros viatgin amb destinació a Madrid i no tornin mai. Per amagar-ho, el Ministeri d'Hisenda va deixar de publicar les balances fiscals. En segon lloc, el sistema de finançament autonòmic pel qual es regeixen 15 de les 17 autonomies, perquè Euskadi i Navarra tenen el seu propi sistema de finançament amb la quota i el concert, que està vençut des de l'any 2014 i cap ministre o ministra no s'ha atrevit ni tan sols a presentar-hi una nova proposta.

A més, hi ha un tercer camí per escurar Catalunya, que és l'execució de les inversions previstes en els pressupostos generals de l'Estat, que és extraordinàriament baixa any rere any i que, per exemple, el 2021 va ser el 35,7% del pressupostat, o sigui, més o menys un terç, mentre que a Madrid va ser del 187%, gairebé el doble programat. El resultat és que Catalunya va rebre per aquesta partida 739,8 milions d'euros mentre que a Madrid va ser de 2.086 milions.

Per això, quan aquest dijous el Ministeri d'Hisenda ha donat a conèixer els resultats del model de finançament per a l'any 2020 s'ha pogut tornar a comprovar el que és un clàssic del sistema: Catalunya va ser el segon territori en aportació per habitant al sistema de finançament i en canvi manté la desena posició pel que fa als recursos rebuts. En percentatges, Catalunya se situa 17 punts per sobre en la mesura d'ingressos contribuïts, mentre que la posterior redistribució del sistema la situa 1,5 punts per sota.

Encara que en diversos moments s'ha plantejat la necessitat de canviar el sistema —de fet, la ministra Montero vol presentar una nova proposta per població— la realitat és que està vigent el que va aprovar José Luis Rodríguez Zapatero el 2009, en plena crisi financera, quan la Generalitat estava presidida per José Montilla, el conseller d'Economia era Antoni Castells i Esquerra Republicana formava part del Govern català que presidia el PSC, i també hi era ICV. El fervor del Govern d'aquell 16 de juliol del 2009 ben segur no es correspon amb la d'alguns dels seus integrants 13 anys després.

El professor Santiago Niño Becerra ha estat un dels experts que sempre ha expressat la sorpresa perquè el discurs polític a Catalunya no estigués permanentment fixat en l'espoli econòmic que pateix. El camí a la independència no pot deixar de banda la reivindicació en clau autonòmica dels diners que corresponen a Catalunya. Aquest és l'únic marc en el qual, ara com ara, es pot millorar el benestar dels catalans i denunciar la injustícia que es comet des de Madrid.