El fet que quatre presidents de la Generalitat s'hagin reunit en una taula rodona per celebrar el 45è aniversari d'una organització política com és la JNC, i hagin exalçat el catalanisme polític com el necessari fil conductor d'una acció política unitària a Catalunya, demostra que les cendres de l'oasi català encara existeixen. Hi eren presents José Montilla, Artur Mas, Pere Aragonès i, per videoconferència des de Waterloo, el president a l'exili Carles Puigdemont. Tots ells amb posicions polítiques molt allunyades, gairebé diria que obertament confrontades en el passat, però molt més ara, quan sembla que només es poden defensar posicions pròpies des de la desavinença i la manca d'acords.

Hi hauria estat també Jordi Pujol, de 95 anys, si la salut li ho hagués permès i no tingués al davant el judici a l'Audiència Nacional, que s'iniciarà dilluns 24, per la famosa deixa del seu pare, Florenci Pujol, en un banc d'Andorra. Al president Pujol la Fiscalia Anticorrupció li demana nou anys de presó per associació il·lícita i blanqueig de capitals, en un nou espectacle mediàtic que ha durat deu anys i que tenia com a principal objectiu destruir una figura cabdal a la història de Catalunya. Ara sabem totes les irregularitats que hi ha hagut, com es va obtenir aquella informació bancària i la persecució que ha patit. Però, malgrat tot això, encara no se l'ha eximit per l'estat de salut d'anar a Madrid al judici, en què difícilment serà condemnat —si ho és— a alguna cosa més que una irregularitat administrativa. Per sort, el pas dels anys ha fet tan evident la persecució que ha patit, que la seva figura ha estat restituïda, tant políticament com socialment.

En el minifundi polític en què s'està convertint la política catalana, elecció rere elecció, caldrà teixir noves aliances i tenir una mirada llarga, més enllà de les pròpies files

L'acte al Born Centre Cultural de la JNC, el que en el seu dia va ser l'organització política de Convergència —els cadells de Convergència, es deia—, i associada des del 2020 a Junts per Catalunya, és, en part, un reflex d'aquell país denigrat aleshores i que, amb ànim insultant, es definia com l'oasi català. Aquell país permetia actes amb tots els presidents de la Generalitat advocant per la unitat del catalanisme, columna vertebral del país, encara que molts no ho vulguin veure així. Seria possible un acte així de Felipe, Aznar, Zapatero i Rajoy al centre de Madrid en un aniversari de les joventuts del PP o del PSOE? Evidentment que no, perquè allà l'única política possible és entrar a matadegolla.

En el minifundisme polític en què s'està convertint la política catalana, elecció rere elecció, caldrà teixir noves aliances i tenir una mirada llarga, més enllà de les files pròpies. Som molt lluny de les èpoques del bipartidisme a Catalunya i actualment ja hi ha vuit partits al Parlament de Catalunya. No hi haurà més partits en el futur immediat, però és probable que els grans ho siguin menys i les aliances per governar siguin molt més difícils. L'acte del Born demostra que es pot continuar parlant i que el diàleg mai no cau en sac foradat. És més difícil negociar, és clar. Però no hi haurà alternativa i qui no sigui capaç de fer-ho serà exclòs, perquè sol no arribarà enlloc.