En una vida pletòrica d'èxits professionals com ha tingut Eugeni Sallent, traspassat aquest dimecres molt prematurament a l'edat de 63 anys, almenys tres mereixen ser coneguts i explicats tal com els vaig viure en el seu moment. El primer va ser la vigília de Sant Jordi de l'any 2009, del qual d'aquí a uns mesos farà disset anys. Rac1, l'emissora que a principis de segle havia nascut amb vocació de liderar un projecte privat de ràdio en català, havia assolit en un temps rècord el seu objectiu: era la ràdio més escoltada del país. Sallent va irrompre al meu despatx, gairebé sense creure-s'ho: "Ho hem aconseguit", va cridar exultant. Molts es van anotar aquell èxit, cosa fins a cert punt normal en un país on poden més els egos i les enveges que la generositat i la humanitat. D'això segon, Sallent en tenia en abundància, i es reia del primer, que des del seu despatx a la planta quinze de la Diagonal veia tan sovint. Tant és així que a la portada de La Vanguardia de l'endemà, que recollia el lideratge de Rac1, havia deixat tot el protagonisme de la foto de la primera pàgina a Jordi Basté, Toni Clapés i Toni Soler, en una de les grans imatges de Pedro Madueño. Aquell dia, potser, qui sap si Sallent, de manera del tot involuntària, va començar a pensar en la seva marxa i en la necessitat d'abordar un nou projecte professional. 

Eugeni Sallent, més enllà de ser un magnífic director d'orquestra, a Rac1 era un gran descobridor de talents. Era una qualitat innata i res no el posava nerviós. Abordava els canvis a la graella i la negociació amb els conductors dels programes com si s'assegués sempre amb un grup d'amics. Molt poques setmanes després d'assolir el lideratge, va tenir la seva primera prova de foc: Minoria Absoluta, el programa de Toni Soler, Queco Novell i Manel Lucas, abaixava la persiana després de nou anys en antena. Sallent va tenir, en aquell moment, una idea que donaria pas a un dels grans fenòmens radiofònics d'aquest segle: La Competència, amb Òscar Dalmau i Òscar Andreu, un programa d'humor basat en fets reals, com diuen ells. El director de Rac1 estava espantat i creia que la seva proposta podia no prosperar. Estava convençut que els Òscars triomfarien i que superarien Minoria Absoluta. Personalment, opinava el contrari i li vaig dir que era un error no insistir amb Toni Soler. Però la seva decisió era ferma, necessitava ajuda i la va tenir. Bé es podia permetre un error després del seu èxit amb el recentment estrenat lideratge. Òbviament, ell tenia raó i els altres no servíem per endevinar què seria un fenomen radiofònic. 

Eugeni Sallent, més enllà de ser un magnífic director d'orquestra, a Rac1 era un gran descobridor de talents

L'abril del 2012, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals el nomena director de TV3 en substitució de Mònica Terribas. Feia temps que la CCMA anava darrere d'Eugeni Sallent, ja que volia col·locar al capdavant de la Televisió de Catalunya una persona que hagués triomfat en el món audiovisual i no hi havia cap altre nom que li pogués fer ombra. Una conversa amb Artur Mas, aleshores president de la Generalitat, va ser definitiva. Sallent no tindria cap trava per part del Govern i el seu nivell d'independència seria absolut. Sense aquestes garanties estava disposat a no agafar el càrrec. Les seves primeres paraules van ser una declaració d'intencions: "Lluitaré perquè TV3 continuï sent la televisió preferida dels catalans". Com va dir en el seu comiat, el 2016, la seva gestió va coincidir amb una crisi econòmica molt greu i una situació política molt convulsa. Malgrat això, TV3 va poder mantenir el lideratge, sense perdre el veritable sentit de servei públic que converteix la cadena en la televisió nacional de Catalunya i referència de la majoria dels catalans.

A partir d'aleshores va viatjar pel món, ocupant diferents càrrecs directius de Mediapro a l'estranger: Mèxic, Colòmbia o Itàlia van ser destinacions de les quals solia parlar amb orgull. Així, fins que el càncer va entrar a la seva vida. Malgrat això, mai no va deixar de fer plans, amb la seva família i el seu cercle d'amics, però també professionals. D'aquests últims solia dir aquests últims temps que l'ajudaven a no estar pensant sempre en la malaltia. Havíem quedat amb ell fa un parell de setmanes, però una imprevista pneumònia va canviar aquests plans i aquest dimecres al migdia he sabut, en el termini d'una hora, que s'estava apagant i que ens deixava. Molt poc temps per fer-me a la idea que ja no tornaríem a fer plans o a rebre un WhatsApp explicant-me les ganes que tenia de fer moltes coses.