Si l'escriptor empordanès Josep Pla hagués continuat l'excepcional sèrie de 60 perfils sobre personatges del seu temps, que va publicar en quatre volums de l'obra completa de l'editorial Destino entre el 1969 i el 1975, de segur hauria hagut d'incorporar al compendi d'homenots Josep Espar Ticó, perquè com ell mateix escrivia al prefaci d'un dels volums, per a Pla un homenot era un individu singular, insòlit, una persona que s'ha significat en qualsevol activitat d'una manera remarcable. I, sense cap mena de dubte, Espar Ticó, mort aquest dissabte a 94 anys, després d'una vida rica, entusiasta i compromesa, ho era.

Quan vaig conèixer Espar Ticó el 1977, al poc d'iniciar-me en aquest ofici de periodista que tantes alegries m'ha donat i m'ha permès relacionar-me amb tanta gent, ja era en el món catalanista un dels grans, un imprescindible, un gegant. Me'l va presentar Jaume Casajuana, també activista, advocat, que es decantaria per la política i, lamentablement, moriria molt jove. Espar Ticó era moltes coses: un mecenes, un activista, un patriota, un lluitador infatigable, un patrici. No hi havia cap iniciativa que es posés en marxa a Catalunya des de la clandestinitat i en el postfranquisme que tingués un segell cultural i catalanista, en la qual no participés: el diari Avui, la revista Cavall Fort, la discogràfica Edigsa promotora de la Nova Cançó, el Congrés de Cultura Catalana i desenes d'iniciatives més modestes, que sempre escoltava amb atenció i s'hi convertia des del primer moment en un propagador entusiasta.

Espar era un apassionat del país, que coneixia fins a l'últim racó i un obsessionat de la reconstrucció nacional. Mai no va entrar en política, però sempre va estar en política. Darrere del somriure i la generositat hi havia una actitud irreductible de defensa de la nació catalana que avui, segurament, seria de difícil comprensió per a molts dels que fan política des del catalanisme o, fins i tot, des de l'independentisme. Començant pel convenciment que a Catalunya, quan es diu que es farà una cosa, s'ha de fer passi el que passi. Una cosa que ha caigut en el desús.

Fundador de Convergència Democràtica el 1975, al monestir de Montserrat, va ajudar com pocs Jordi Pujol a guanyar les primeres eleccions del 1980. Espar era un convençut de la seva victòria davant el socialista Joan Reventós, quan d'altres ja treballaven il·lusament en la derrota de qui després governaria la Generalitat durant 23 anys. El seu paper es va difuminar una mica per al gran públic a partir dels anys 80 encara que el seu pes i influència sempre va ser important. Quan el 2014 la confessió de Pujol i la deixa del seu pare va situar el president en un remolí judicial, polític i mediàtic, va utilitzar tot el seu predicament, que no era poc i que en un determinat món era molt, per rescatar-ne la figura i amb això la seva obra política i de govern.

Si per una acció concreta, el seu nom es va estendre com una reguera de pólvora, va ser perquè va formar part d'aquell grup catalanista, que amb tot en contra, en els moments més durs de la dictadura, el 1960, protagonitzaria Els fets del Palau. Espar es va aixecar el primer al Palau de la Música de Barcelona durant l'homenatge pel centenari del poeta Joan Maragall, per interpretar a cappella El Cant de la Senyera, himne de l'Orfeó Català i prohibit pel règim franquista.

Un homenot irreductible, gran conversador i un home lúcid que mai no es va doblegar. Així el recordarem molts.