Encara que molta gent de fora de l'Aragó no ho sap, el diumenge 8 de febrer se celebraran les eleccions autonòmiques després que el seu president, Jorge Azcón, les convoqués a mitjans del passat mes de desembre després de no haver aconseguit tirar endavant els pressupostos. Serà la primera vegada que els aragonesos acudeixin a les urnes en una consulta electoral específica per a la seva comunitat i forma part d'una estratègia del PP per tensionar el seu electorat amb eleccions successives a Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i Andalusia entre la tardor de l'any passat i el final de l'actual semestre i presentar un cicle electoral guanyador a l'espera que caigui el govern de Pedro Sánchez.

En els quatre comicis, el Partit Popular parteix en una sòlida posició d'avantatge per guanyar, cosa que debilita, indiscutiblement, el paper dels socialistes com a partit d'oposició. Però, alhora, també es fa evident que Vox atrau constantment un electorat cada cop més ampli, cosa que acaba traduint-se en el fet que els populars acaben quedant més o menys com estaven abans del pas per les urnes i els vots i escons que perden els socialistes acaben anant a parar a la formació de Santiago Abascal. Això té, a més, un factor afegit: una menor participació, ja que el desinterès augmenta en aquests territoris allunyats de comicis simultanis la mateixa jornada, com les municipals. Es va veure a Extremadura el desembre passat —gairebé deu punts menys, 60,8%— i veurem quina és la participació a Aragó.

L'anticatalanisme continua sent el millor argument en els seus respectius territoris, tant per a populars com per a socialistes

Tot plegat presenta una reflexió de fons que la classe política espanyola evita: l’Espanya autonòmica dissenyada en els primers anys 80 per evitar que només Catalunya, País Basc i Galícia tinguessin governs propis va desembocar no només en un cafè per a tothom, sinó en un llast per a aquells que sí que tenien reivindicacions històriques. He llegit aquest diumenge, al diari El Mundo, el següent titular d’una jornada que els seus periodistes han passat amb Azcón en la campanya aragonesa: "A les eleccions a l'Aragó es vota com aturar l’independentisme català". Si realment aquest és el missatge que ha d’enviar als seus electors el president d’Aragó, molt poc té a oferir als votants de la seva comunitat pel que fa al seu dia a dia en sanitat, educació o infraestructures.

L'anticatalanisme continua sent el millor argument en els seus respectius territoris, tant per a populars com per a socialistes. El fet que l'exministra i candidata del PSOE, Pilar Alegría, esquivi utilitzar-lo en campanya no pot fer oblidar que l'anterior president aragonès, Javier Lambán, era socialista i va practicar una política similar a la d'Azcón entre els anys 2015 i 2023 que va estar al capdavant del govern autonòmic. Enrere van quedar perfils molt més moderats, com Marcelino Iglesias, president entre 2011 i 2015, respectuós amb el català i defensor d'un bon veïnatge. Lambán i Azcón han estat dues cares de la mateixa moneda, sense arguments propis per al seu territori, més que la propagació de l'odi a tot el que és català i la seva utilització com a banderí electoral.