Després d'un serial impropi d'una entitat com el Futbol Club Barcelona, Xavi Hernández, el llorejat jugador blaugrana i, sens dubte, un dels màxims exponents dels èxits de l'equip en aquest segle XXI, torna a casa i es farà càrrec en les pròximes hores de la plantilla de futbol del primer equip. És un cop d'efecte dels que tant agraden al president Joan Laporta, coneixedor com ningú del que vol el soci. L'aposta de Xavi amb una temporada ja avançada i amb una plantilla confeccionada amb una visió de joc diferent no està exempta de riscos, per més que el consens general situa el nou entrenador com la persona més capacitada per donar forma a una nova etapa d'èxits com va ser la de Pep Guardiola.

Però cal tocar de peus a terra i res del que va ser aquella etapa no guarda parangó amb l'actual moment de l'entitat blaugrana. Només, potser, una única cosa: la il·lusió per recuperar una senyes d'identitat al terreny de joc que s'han anat difuminant amb el pas del temps transcorregut des de la marxa del de Santpedor. Guardiola, quan va arribar el juliol 2008, es va trobar una plantilla més feta que l'actual: Messi ja havia jugat un centenar de partits amb el Barça i havia quedat en l'elecció de millor jugador del món en tercer lloc. Aquella etapa es va concloure el juny del 2012 i Guardiola tenia 14 títols al seu historial, una cosa que avui sembla irrepetible.

Ara, hi ha un bon planter armat de grans promeses... i tot està per fer. Per si això no fos poc, el Barça era una entitat amb molts més recursos econòmics. La massa barcelonista, avui feliç pel retorn de Xavi, haurà de deixar treballar tranquil el de Terrassa i no exigir-li èxits des del primer dia, que no està en condicions de garantir atès el caos absolut que es trobarà al vestidor i a la plantilla, acostumada en els últims temps a veure desfilar massa entrenadors en molt poc temps. Com sol succeir en moments com l'actual, quan l'aigua baixa massa tèrbola, els contrapesos propis d'una situació normal s'han desplaçat, les capelletes han guanyat el col·lectiu i els veterans fan i desfan al seu aire. Això últim serà la primera cosa que Xavi ha de reconduir.

A més de la il·lusió, el de Terrassa aporta el seu compromís indiscutible i el seu amor desbordant al club. Hauria pogut esperar a final de temporada i també hauria acabat sent l'entrenador, però ha acceptat agafar el primer equip amb la temporada ja iniciada i en uns moments en què són pocs els que compten amb el Futbol Club Barcelona per a algun títol i molt menys la Champions, on sempre havia estat un aspirant a guanyar-la.

El fet que hagi estat ell mateix qui hagi negociat amb l'equip qatarià la seva sortida i que hagi posat les facilitats més grans al Barça per a la seva incorporació immediata diu molt a favor seu. Ara necessita la sort com a aliada. La flor, que deia Cruyff. I que el deixin fer, una cosa que en un gran club —encara que arruïnat— com el Barça mai no ha estat fàcil.