La desaparició de la Taula de diàleg del programa electoral del PSOE per a les pròximes eleccions del 23 de juliol evidencia que Pedro Sánchez mai no va tenir una voluntat real de resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Va ser tan sols un artifici per aconseguir els vots que necessitava per guanyar primer la moció de censura a Mariano Rajoy de l'1 de juny de 2018 i arrabassar-li la presidència del govern.  Va repetir la jugada el desembre de 2019 per superar la investidura, en un moment en què el seu crèdit amb els compromisos adquirits no s'havia desplomat com passa ara. Tant és així que, reiteradament, a les entrevistes se li pregunta per les seves mentides, una cosa que no acostuma a passar amb un president-candidat a la reelecció i que ell, hàbilment, ha hagut de trobar una resposta tipus per no improvisar. "Jo no he mentit, he canviat d'opinió", repeteix ara com un mantra.

Està bé començar a aclarir les coses. Ara ja sabem que, a més de ser un instrument políticament buit i que només ha servit perquè tots dos governs es fessin unes quantes fotos, el PSOE l'ha declarat extinta amb l'excusa que estem en un altre moment polític i s'ha desinflamat la situació. Primer va ser un ganxo per rebaixar la tensió i ara que certament la tensió institucional no existeix, ja no té raó de ser. A Adolfo Suárez, el primer president de la democràcia, un dia l'exvicepresident Alfonso Guerra el va anomenar des de la tribuna d'oradors el tafur del Mississipí. Si no fos perquè el Guerra d'avui li dedicaria uns qualificatius molt més feridors a Sánchez, si l'hagués de qualificar de trampós, caldria fer un manual per ajuntar totes les mentides o els canvis d'opinió que ha tingut respecte a Catalunya.

El president a l'exili, Carles Puigdemont, es va referir en una entrevista dimecres passat als visitadors del PSOE que ha rebut al Parlament Europeu per oferir-li unes condicions si tornava a Espanya que preveien un indult del govern espanyol. Va explicar que ho va rebutjar perquè o hi havia una solució política global o la negociació individual era impensable. Però el realment curiós és la pressa que va tenir el govern espanyol a negar aquests contactes i desqualificar Puigdemont, quan és de sobres conegut que aquests contactes s'han produït, no només en una ocasió, i a través de personalitats, no de diputats corrents. El cert és que la política i els fets de Sánchez no poden confrontar-se amb la veritat, ja que sempre sortiria derrotat.

Però tornem a la Taula del Diàleg i la necessitat que té el PSOE de passar el típex per aquesta última etapa política, llançat com està per confrontar-se amb el Partit Popular al terreny més espanyolista. Realment, poca cosa n'han tret els dos presidents de la Generalitat que s'han assegut davant la delegació del govern espanyol, Quim Torra i Pere Aragonès. De la visita de Torra a la Moncloa amb diversos consellers es recorden unes imatges pels jardins de la Moncloa. D'Aragonès, alguna intranscendent reunió. Però la política líquida que es practica en l'actualitat té molts moments com aquests en els quals només hi ha fum, encara que s'intenti vendre com una gran història.

Però per a nota, el campió de les espifiades, Alberto Núñez Feijóo, que al matí en una entrevista radiofònica assegura que mantindrà la taula de diàleg dels dos governs, l'espanyol i el català, al·legant que no té cap interès a anar contra una taula si està constituïda. Caram amb en Feijóo, han pensat alguns. El gallec desbordant Sánchez ara que ell es retira. Però tot era fruit dels seus errors. Poques hores després, el partit el rectificava i assegurava contundentment que la desactivarà tan bon punt arribi al govern. Tampoc no sap que ja no farà falta perquè no és que estigui hibernada, és que està morta.