Una carta de la Moncloa acaba de sortir amb destinació a la presidència del Parlament Europeu i demana que el català, l'eusquera i el gallec puguin ser llengües d'ús a l'Eurocambra, cosa que les dotaria d'un estatus per sota d'una de les 22 llengües oficials encara que superior a la pràctica inexistència que té actualment. És, òbviament, un pas perquè del no-res a una mica sempre és un avenç. I és millor que sigui llengua d'ús que res, perquè, lògicament, té alguns avantatges, donat que en teoria es poden fer des de traduccions de les actes del Parlament Europeu i del Consell d'Europa a les diferents llengües, comunicacions escrites amb les institucions europees i fins i tot parlaments amb traducció simultània a les llengües oficials.

Com en totes aquestes coses, la lletra petita entre llengua d'ús i llengua oficial acaba tenint una importància més decisiva del que sabem els profans en aquesta mena de legislacions comunitàries, perquè si és oficial s'ha de fer i punt. En canvi, la petició de llengua d'ús pot quedar en uns certs llimbs, perquè, en teoria, aquest camí existeix des de 2005, però amb una operativitat pràcticament nul·la per part dels estats. En tot cas, el govern espanyol podria perfectament demanar a l'Europarlament que fossin reconegudes com a llengües oficials i no ho fa, perquè l'oficialitat té poc a veure amb la importància de l'idioma i el seu nombre de parlants, sinó que té a veure amb la consideració que li dispensa cada Estat i és aquí on hi ha el quid del problema.

Perquè com pot demanar-ne l'ús a l'Europarlament quan el nega al Congrés dels Diputats i al Senat? Es pot impedir a Madrid i sol·licitar-lo a Brussel·les i Estrasburg? És clar que no. Aquesta diferent vara de mesurar explica, a la perfecció, les insuficiències de la proposta espanyola i el postureig dels qui tanquen amb pany i forrellat el reconeixement a Espanya d'un estat plurilingüe, però que per necessitat acaben obrint mínimament una porta perquè no siguin acusats d'immobilisme. Perquè la petició sorgeix d'un acord a la denominada taula de diàleg entre el govern espanyol i el català del mes de juliol passat, davant la necessitat d'assolir algun resultat que donés sentit a la taula, tot confonent el que ha de ser un espai de negociació per solucionar el conflicte polític entre Catalunya i l'Estat, amb una agenda temàtica que té una infinitat de comissions mixtes entre els dos governs.

Dur a la taula de diàleg aquestes qüestions, per molt important que sigui l'ús del català a l'Europarlament, és un error perquè confon els objectius pels quals ha estat establerta i que no són altres que l'amnistia i el referèndum, i les derivades que aquestes dues carpetes puguin incloure. I el català és de mal acoblar per més puntes de coixí que s'hi vulguin fer. Fora de la taula de diàleg exigim al govern espanyol que doni rang oficial al català en les dues cambres legislatives espanyoles i, mentrestant, que accepti que hi sigui llengua d'ús. Si ho demana a Brussel·les i Estrasburg per què no ho pot plantejar a Madrid? Així, si més no, la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, i el president del Senat, Ander Gil García, no impedirien que es parlés en català, gallec i basc a les Corts generals.

Comprovarien que no passa res, que la vida segueix i que no els resta gens ni mica d'oportunitats per fer bé la seva feina. I serien al món real d'un estat plurilingüe.