L'independentisme català ha demostrat en aquesta Diada la seva altíssima capacitat de resiliència. Aquest és el gran i indiscutible titular de la Diada Nacional de Catalunya i de l'enorme manifestació a la plaça d'Espanya i els seus voltants per sobre de xifres sempre interessades d'uns i d'altres. De nou un 11 de setembre, centenars de milers de catalans -600.000, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona, avui sota la batuta de l'exsocialista encara que incrustat a les llistes locals del PSC sota el paraigua d'Units, Albert Batlle- en unes condicions en què el rumb polític de l'independentisme apareix desdibuixat han donat una nova mostra de civisme i de compromís. És obvi que treure al carrer gairebé el 10% de la població catalana -seria l'equivalent que a Madrid es concentressin 4,3 milions d'espanyols- o sis Camps Nous, per utilitzar un altre mesurador fàcilment visualitzable, no és res fàcil. De fet, mai ningú no ho ha fet, ni s'ha apropat a aquesta xifra.

Pocs moviments cívics han aconseguit a escala internacional un nivell de resiliència com l'assolit per l'independentisme català i, alhora, demostrat davant de la comunitat internacional -Madrid és un món de sords tancat al seu propi laberint d'una inexplicable insolvència per acordar la investidura d'un president de govern- una capacitat de resposta ciutadana tan potent en circumstàncies tan adverses que van des de la repressió indiscriminada a un preocupant règim de retrocés de llibertats. També contra aquest intangible, però cada vegada més present, que persegueix instal·lar la por en l'independentisme i d'una manera especial en els seus quadres dirigents amb la permanent represa de casos judicials aparentment adormits. Per vuitè any consecutiu, la imatge del dia és la de Barcelona amb molts centenars de milers de persones demanant la independència de Catalunya. Aquest és el frame de la jornada, per més que el relat oficialista provi de tergiversar la realitat.

De fet, la importància de la multitudinària manifestació s'observa ràpidament en un repàs de moltes de les principals agències internacionals de notícies, on les paraules que més es repeteixen són "manifestació massiva" i "independència". Com és el cas d'Associated Press, que destaca en el seu titular: "Manifestació massiva per la independència de Catalunya a Barcelona". Lluny de la batalla de xifres dels mitjans espanyols, entossudits a crear un relat d'una menor assistència per rebaixar l'impacte de la mobilització, els mitjans de comunicació internacionals se centren en el fet que la multitudinària manifestació es produeix en vigílies de la sentència del Tribunal Suprem als presos polítics independentistes i que les autoritats catalanes diuen que no acataran la condemna dels membres del Govern cessats pel 155 i els responsables de les entitats sobiranistes.

Una vegada remarcat que l'independentisme ofereix sempre al carrer la seva millor cara i que no hi ha respostes comparables tan massives a una demanda política a Europa, tampoc no s'ha de defugir el debat sobre els independentistes que no s'han sentit cridats a anar aquest any. Hi ha hagut, segurament, un retrocés a la participació i les causes són moltes i diverses. La gran majoria d'elles cal buscar-les al si dels partits i també de l'ANC; no hi ha, en canvi, una regressió de l'independentisme i molt menys encara un replegament cap a posicions polítiques anteriors a l'esclat del moviment el 2012. Vuit anys seguits de grans mobilitzacions ensorren aquesta teoria.

Qui vulgui veure-ho d'una altra manera -i pronostico que seran molts en les pròximes hores- s'equivoca i desconeix la realitat catalana. Només cal mirar al voltant i comprovar com és més fàcil trobar independentistes que no han anat a la manifestació pel seu neguit amb les interminables discussions dels seus dirigents, l'absència d'una línia política clara i la falta d'unitat estratègica que perquè hagin decidit baixar d'aquesta ideologia i saltar cap a vaixells més tranquils. La irritació del 2012 es manté intacta, la ciutadania que una vegada després de l'altra ha donat majories absolutes al Parlament també i els que van resistir la repressió de l'Estat l'1 d'octubre, també.