En una decisió de la Casa Reial que ha causat sorpresa, no han estat convidats representants d'Esquerra Republicana, Convergència i el Partit Nacionalista Basc al dinar oficial de la propera setmana al Palau Reial que els reis d'Espanya oferiran al president dels Estats Units, Barack Obama, amb motiu de la seva visita oficial a Espanya, i al qual acudiran un centenar de persones. Tampoc no han estat convidats els presidents de la Generalitat i del País Basc, Carles Puigdemont i Iñigo Urkullu, una cosa habitual en aquest tipus de trobades. Segons el protocol que es fa servir, si el convidat no duu a terme una extensió del seu viatge fora de Madrid, llavors hi va el president de l'autonomia.
L'absència de les tres formacions polítiques té la seva importància, ja que sí que s'ha cursat invitació a representants del PP, PSOE, Podemos i Ciutadans. Per què no als altres grups parlamentaris del Congrés com en altres ocasions? Segurament, la resposta rau en el fet que el convidat sigui Obama. És evident que en la forta campanya d'internacionalització de Catalunya perquè siguin conegudes les seves demandes independentistes hi pot haver el motiu de l'exclusió, molt més que en problemes organitzatius o de nombre d'assistents. Si el motiu fos la limitació del nombre d'assistents als salons del Palau Reial, tant Joan Tardà (ERC) com Francesc Homs (CDC), per exemple, podrien ocupar la cadira que ha deixat vacant el secretari general de la UGT, Pepe Álvarez, que ha declinat la invitació assegurant que els militants del sindicat no entendrien la seva presència al dinar de gala.
Pensar a hores d'ara que en un sopar oficial es pot decidir l'orientació d'un país com els EUA davant de les demandes del Govern català és, si més no, d'una gran ingenuïtat. Aquestes coses es plantegen en altres àmbits, amb molts més interlocutors i després de moltes gestions i molta paciència. Així funciona la política internacional en tots els països del món. En canvi, fer les coses com es fan normalment evita interpretacions i dóna a cadascú el protagonisme en els actes oficials que ha volgut la ciutadania. Que, al final, és la màxima expressió de la sobirania popular.