Suposo que després que la Junta Electoral de Zona (JEZ) de Barcelona hagi desestimat el recurs interposat per Ada Colau contra els resultats primer anunciats diumenge passat 28 de maig i després ratificats per la mateixa JEZ el passat 2 de juny, l'alcaldessa acceptarà finalment els resultats i el que els barcelonins van decidir: Xavier Trias ha guanyat les eleccions a la capital catalana amb 11 regidors. Darrere, a una considerable diferència de més de 17.000 vots i més de 2,6 punts de diferència, ha quedat el socialista Jaume Collboni i uns centenars de vots més enrere, Ada Colau. És la primera vegada en les dotze eleccions municipals que s'han celebrat des de 1979 que l'alcalde o en aquest cas alcaldessa que es presentava a la reelecció no l'ha obtingut o, en el pitjor dels casos, ha quedat en segon lloc.

Potser per això Colau ha fet tants esforços per aconseguir la segona plaça, fins a l'extrem que en molts moments s'ha pogut interpretar, atès l'interès que hi ha posat, que qüestionava el recompte i el seu resultat. De fet, tots els partits s'han vist sorpresos per aquesta insistència de Barcelona en Comú i això que cap no li ha donat la més mínima possibilitat que els seus moviments poguessin acabar tenint algun resultat efectiu, més enllà de la rebequeria del moment. Aquesta fase hauria d'haver arribat al seu punt final, ja que d'un polític s'espera que lògicament defensi les seves posicions i els seus drets, però també que tingui un bon perdre, acceptant els resultats i acceptant la realitat.

És evident que els resultats a Barcelona han provocat un autèntic terratrèmol polític perquè el temps del binomi Colau-PSC ha acabat. També sembla bastant evident que Barcelona en Comú haurà de desallotjar els despatxos d'aquests últims vuit anys i que la xarxa clientelar que havia anat creant té els dies comptats. Això acabin com acabin les converses per al nou equip de govern de la capital catalana. Xavier Trias té bastant avançades les negociacions amb Esquerra Republicana i s'ha creat en pocs dies un clima de confiança amb Ernest Maragall, sent conscients ambdós que és una majoria política precària, ja que l'absoluta està en 21 regidors i entre els dos partits només tenen 16 edils.

Amb la segona posició ja consolidada al 100%, Collboni ha de decidir entre les tres opcions que, ara per ara, té a sobre de la taula. Una complexa negociació amb Trias —sumarien just 21— que li asseguri un perfil polític una mica més important que el que ha tingut amb Colau durant aquests dos mandats. És una opció que desitgen més els sectors empresarials de la ciutat que els dos partits en qüestió, però que té el seu recorregut en un alcaldable com Trias. Un govern Frankenstein amb els vots de Colau i imperiosament PP o Vox per a la investidura, que l'esquerra hauria de fer amb una pinça al nas, però no seria una circumstància nova, ja que ho va fer el 2019 amb Manuel Valls per impedir que Maragall fos alcalde. O bé, i aquesta és l'última possibilitat, anar-se'n a l'oposició, una cosa que no sembla entusiasmar l'alcaldable socialista. L'opció d'un govern d'esquerres amb Esquerra dins sembla, ara per ara, impossible. Més endavant? En política tot és possible, encara que fiar-ho tot al futur és una estratègia arriscada.

En aquests moments, encara que públicament s'expliquin relativament poc els contactes que mantenen entre uns i altres, a la pràctica tots s'han vist amb tots i la informació és prou fluida entre tots els negociadors per saber com estan avançant les converses entre ells. En molts aspectes, aquesta setmana serà decisiva per orientar la sessió constitutiva del proper dia 17, sabent també una última cosa: un govern a tres Junts, PSC i ERC és impossible, ja que socialistes i republicans es veten mútuament, amb la qual cosa la balança haurà de caure, al final, d'un costat o de l'altre.