Sigui perquè el govern espanyol va fer aparèixer el Centro Nacional de Inteligencia (CNI) com els agents de Mortadel·lo i Filemó —els espies més famosos del còmic espanyol, creats per l'inigualable Francisco Ibáñez— o perquè realment Espanya no pot suportar una segona invasió a Ceuta com la del passat 30 de juliol, Frontex i Europol estan reforçant el seguiment de les xarxes socials davant el temor que la convocatòria del 15 d'agost per travessar l'espigó de Tarajal s'acabi finalment produint. El CNI considera l'amenaça creïble i descarta que sigui un rumor aïllat. Encara més, el temor és que s'acabi avançant i la vergonya torni a ser majúscula.
La convocatòria, més massiva a les xarxes socials que la d'aquest juliol, es produeix per Facebook, TikTok, WhatsApp i Telegram i crida a concentrar-se a Castillejos —el nom oficial del qual és Fnideq—, la ciutat marroquina situada immediatament a l'altre costat de la frontera amb Ceuta i a dos quilòmetres del pas fronterer del Tarajal, el principal accés terrestre entre el Marroc i Ceuta. És de suposar que, més enllà de preparar-se millor que fa unes setmanes, el govern espanyol deu estar abordant l'afer amb el del Marroc si no vol una nova estirada d'orelles de Brussel·les. Perquè una cosa són les declaracions de tancament de files entre socis europeus i una altra que es creguin que Rabat és aliè a tot el que s'ha esdevingut.
Van passant els anys, fins i tot els caps d'estat —de Joan Carles I a Felip VI i de Hassan II a Mohamed VI—, i el patró d'actuació sempre és el mateix: amenaçar
L'experiència espanyola amb el Marroc reforça la teoria que primer van mirar cap a un altre cantó amb la invasió de 74.000 persones en molt poques hores que van entrar a Ceuta i després van rectificar i van col·laborar. Per què ho van fer? Per què en 24 hores van tenir dues actuacions tan diferents? En el primer cas, per expressar el seu enuig o disgust per algun motiu, és la tesi més sòlida. La Casa Reial de Mohamed VI es mou com peix a l'aigua en el xantatge i l'obtenció de contrapartides. Un cop acordada la compensació, sol moure els seus peons en sentit contrari, i aquesta vegada no hauria estat diferent. Perquè van passant els anys, fins i tot els caps d'estat —de Joan Carles I a Felip VI i de Hassan II a Mohamed VI—, i el patró d'actuació sempre és el mateix: amenaçar. L'única diferència és que aquí, alguns ingenus, van pensar que el canvi de posició al Sàhara tindria un recorregut en el temps molt més gran del que ha tingut.
Sigui com sigui, el 15 d'agost, si acaba passant alguna cosa, serà molt diferent. Començant perquè el comissari de Migració, Magnus Brunner, treballa en una proposta que inclou el reforç de fronteres, l'acceleració de retorns, la lluita contra les màfies, una millor coordinació entre estats i la revisió de la cooperació amb el Marroc. Aquesta darrera qüestió és la que ha de ser clau i la gran novetat, ja que té una arma prou poderosa com les relacions comercials i la política de visats. I encara que a molts els agradaria que es parlés de sancions, no són damunt la taula. Però potser sí que, ensenyant les ungles, es pot canviar això d'estar tan a expenses de l'humor o de les necessitats, sempre econòmiques, de Rabat.