El cas del diputat de la CUP per Lleida Pau Juvillà ja és història. Després d'uns dies d'incertesa en què les declaracions anaven per una banda i els fets per l'altra, aquest dijous el Parlament ha arxivat el que era el rovell de l'ou fonamental de tot el debat: la Mesa del Parlament i la seva presidenta, Laura Borràs, estaven disposades a desobeir la Junta Electoral Central o no? Pau Juvillà era o no era diputat de fet per a la Mesa del Parlament i la seva presidenta i, en conseqüència, podia votar bé fos de manera presencial o per delegació de vot? Les dues preguntes han tingut una resposta negativa: no se l'ha convocat per al ple d'aquest dijous i no s'ha acceptat la delegació del seu vot. En conseqüència, costa continuar considerant-lo diputat encara que es facin proclamacions solemnes que donen a entendre que se'l continuarà defensant com a parlamentari.

La partida s'ha acabat amb l'última decisió del dia, la d'executar l'acord de la JEC de retirar-li l'escó ordenat per la secretària general del Parlament. I costa d'entendre l'estratègia dissenyada aquests últims dies i el camí decidit pels seus intercessors, inclosa la suspensió de les activitats del Parlament que ha durat unes 48 hores, si el final havia de ser aquest. Queda clar, per tant, i el Parlament així ho assumeix amb la política de fets consumats, que la seva sobirania limita no només amb les decisions del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sinó també amb l'autoritat d'un òrgan administratiu com és la Junta Electoral Central. Punt final. No és un glop agradable per a tots aquells que creien que una política amb el perfil de Laura Borràs no tenia cap altre camí que immolar-se amb un acte de desobediència i fins i tot assenyalaven que desobeir en les actuals circumstàncies preservava el seu patrimoni polític ja que una sentència d'inhabilitació hagués oscil·lat entre un i dos anys.

De fet, a la seva formació política, Junts per Catalunya, se li ha donat un suport públic sense fissures portes a fora, però molts dels seus dirigents s'han distanciat en privat dels passos que ha anat fent bé per desconèixer-los prèviament, bé per estar en desacord. El cas Juvillà també ha posat de manifest que el 52% assolit per l'independentisme si alguna vegada va existir com un camí compartit per les tres formacions polítiques independentistes fa molt temps que es va evaporar. El cas més paradigmàtic és el de la CUP que ha tingut el seu propi guió i ha jugat en solitari les seves pròpies cartes. No és nou, és clar. Però es tendeix a oblidar que cada vegada que la CUP ha hagut de posicionar-se davant d'un cas rellevant durant aquests últims anys ha acabat sortint del bloc dels altres dos grans partits independentistes i marcant agenda pròpia.

Ja són molts els moments clau en què això ha passat des d'aquell pas al costat que va haver de fer el president Artur Mas el gener del 2016 per salvaguardar el primer govern independentista; després van venir els pressupostos de la Generalitat retornats a tres presidents diferents com són Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès; i no pot quedar fora d'aquest capítol la decisió de no facilitar els vots dels seus diputats a la investidura com a president de la Generalitat de Jordi Turull, tan sols unes hores abans del seu ingrés a la presó d'Estremera que ordenaria l'Audiència Nacional. La CUP, amb raó o sense ella, ja té un històric de desacords tant amb Junts com amb Esquerra i això acaba situant sempre les negociacions entre els tres partits en un atzucac.

Un últim apunt: aprendre dels errors és sempre millor que disparar l'apuntador. Del primer pot sortir una cosa diferent, més pensada i que sigui més comprensible per a l'opinió pública. Del segon només s'aconsegueix persistir en l'error i la pròxima vegada tornar a cometre'l, perquè no se n'ha après res.