Per a cap dels que hem parlat els últims mesos amb dirigents d'Esquerra no és un secret que des de l'hermètica cúpula dels republicans s'han sospesat, amb certa solidesa, quatre opcions per a la candidatura de les pròximes eleccions catalanes, que si no s'avancen serien el febrer o el març del 2025. D'aquestes alternatives, tres implicaven canviar el cap del cartell electoral i una era la continuïtat del president Pere Aragonès i l'opció d'optar a un nou mandat de quatre anys, que és la finalment s'ha pres, i aquest dissabte, amb una antelació insòlita, s'ha donat segell de decisió oficial en proclamar-lo així candidat el president del partit, Oriol Junqueras.

De fet, la repetició d'Aragonès és la que s'adiu més bé amb la idea d'estabilitat en què es mou actualment la formació. Així, Ernest Maragall i Gabriel Rufián també van repetir com a caps de cartell a les municipals del mes de maig passat i a les espanyoles de juliol, malgrat tenir les enquestes en contra. En el cas de les catalanes, el president Aragonès també disputarà els comicis amb un fort vent de cua, que a més li resta potència en l'actiu de la gestió, i una fortalesa electoral —ara com ara inqüestionable— del PSC.

El vigor que demostren els socialistes catalans, si fem cas a les enquestes, unit a l'interrogant sobre el vot al partit de Carles Puigdemont, que té cartes si les sap jugar, havia obert dins d'ERC un debat sobre la idoneïtat d'un candidat o altre. En primer lloc, hi havia l'opció Oriol Junqueras, que mai no ha amagat la seva voluntat de ser cap de cartell electoral i tornar a ser el candidat a la presidència de la Generalitat, com el 2012 i el 2017. L'estiu passat, enmig de les negociacions de la investidura de Pedro Sánchez i de l'acord polític per a l'aprovació d'una llei d'amnistia, es va instal·lar la falsa idea que això seria molt ràpid i podria ser el candidat. Avui, aquesta opció sembla gairebé impossible, una circumstància que també acaba afectant tots els presos amb condemna vigent del Suprem a més de Junqueras, com Turull, Romeva i Dolors Bassa.

La repetició d'Aragonès és la que s'adiu més bé amb la idea d'estabilitat en què es mou actualment ERC

Aquesta circumstància ha descoratjat Junqueras, que s'ha estimat més concloure el debat. Sempre es pot reobrir si les condicions canvien, hi ha qui pensa; i si no, esperar des de la presidència del partit el tren del 2029, quan tocarien les eleccions següents a les del 2025. També allunya la idea que descarta fer el pas, si finalment pot, per les dificultats que evidencien els sondejos. La segona opció era la secretària general, Marta Rovira, exiliada a Ginebra i a qui el jutge de l'Audiència Nacional Manuel García-Castellón ha involucrat en el cas Tsunami Democràtic i, a més, amb acusacions d'indicis de terrorisme. Rovira mai no s'hi ha pronunciat, però el seu nom, en la seva doble condició de secretària general i exiliada, sempre ha estat present com un tercer candidat, juntament amb Junqueras i Aragonès.

També hi havia qui afirmava que no s'havia de descartar fer un moviment similar al del PNB, que ha desplaçat el lehendakari Íñigo Urkullu i ha apostat pel planter, amb Imanol Pradales, amb fama de gestor i home gris del partit. Una peça així no la té Esquerra, però sí que té algun actiu al Govern amb una bona gestió i experiència política, com ara el conseller d'Interior, Joan Ignasi Elena, home de la màxima confiança de Junqueras. Amb la nominació d'Aragonès es tanca aquest debat, però se n'obre un altre: a manca de més d'un any per a la celebració de les eleccions, Esquerra està enviant el missatge que potser no s'esgota la legislatura?