Amb l'elecció de Salvador Illa com a primer secretari del PSC en substitució de Miquel Iceta, els socialistes catalans tanquen una etapa de llarg recorregut de l'actual ministre de Cultura al capdavant dels socialistes catalans. Iceta, que va ser una solució d'emergència després de la fracassada etapa de Pere Navarro (2011-2015), que al seu torn havia substituït José Montilla després de la derrota en les eleccions catalanes davant Artur Mas, té en el seu historial haver evitat la desaparició del partit després del sobtat creixement de Ciutadans de la mà d'Albert Rivera i Inés Arrimadas. És cert que ho va fer amb un cop de volant que en molts aspectes fa irreconeixible el partit, però lliura a Illa una organització millor que la que va rebre i això en política no és pas una cosa menor.

Per ser del tot precisos, encara que el canvi a la primera secretaria s'ha oficialitzat aquest diumenge, Illa ja comandava l'organització almenys des que va acceptar el repte de presentar-se a les eleccions catalanes del passat 14 de febrer. El resultat electoral va certificar-ne lideratge i el va convertir, segurament al costat d'Oriol Junqueras, en el polític menys qüestionat en la seva organització i amb més capacitat en la presa de decisions. Seria també, òbviament, el cas de Carles Puigdemont si hagués acceptat una presidència de Junts per Catalunya efectiva a l'hora de comandar l'organització, però el president a l'exili fa temps que ha prioritzat el Consell per la República i ha delegat a Jordi Sànchez el dia a dia del partit.

Illa, que prové de la secretaria d'organització, respon a l'esquema de dirigents socialistes anteriors: un partit fort i cohesionat sense grans discussions estratègiques i ideològiques. Quan les coses van bé, seguir la inèrcia i no complicar-se la vida, i és bastant obvi que el poder que tenen actualment els socialistes catalans és molt important: ajuntaments, diputació de Barcelona, ministeris i un llarg entramat a Catalunya derivat de la quota corresponent del govern d'Espanya i primera posició al Parlament de Catalunya, que encara que a la pràctica li serveix de bastant poc, li permet lluir el resultat i una relació preferent amb les moderades elits empresarials catalanes.

L'horitzó d'Illa apareix així aclarit i fonamentat un cop acabi de digerir la desaparició de Ciutadans, cosa que passarà a escala local després de les pròximes municipals. En aquest període, Illa haurà de decidir quina carta política vol jugar i quin dels antics dirigents del PSC vol imitar: Narcís Serra, Pasqual Maragall o Raimon Obiols. Les portes per ser José Montilla les té tancades, perquè, com ha comprovat a les eleccions del 14 de febrer, la victòria a les urnes no el condueix al Palau de la Generalitat donat que la majoria independentista sembla assegurada. El gastat tripartit és impossible d'articular, perquè mentre el PSC guanyi la presidència no la regalarà i si l'avança Esquerra tampoc no serà tan fàcil.

D'aquí l'opció de Barcelona, que Illa sempre nega que sigui temptadora i atractiva alhora. La fredor del PSC davant d'aquesta mena de decisions no permet ser categòric, com es va veure amb la retirada d'Iceta en l'últim moment. El cert és que Illa té des d'aquest diumenge l'autoritat per prendre qualsevol decisió. I això, en política, ho és tot.