L'acord que acaben d'anunciar Pablo Iglesias i Alberto Garzón suposa, a la pràctica, la puntada de peu més gran que se li ha donat al mapa electoral existent a Espanya des de l'inici de la transició. Per primera vegada, no és segur que Partit Popular i Partit Socialista ocupin amb certesa la primera o la segona posició en els comicis del 26 de juny. Els conservadors espanyols sí que hi seran, en un d'aquests dos llocs. Si fem cas dels sondejos, al primer. Però en canvi el PSOE corre un seriós risc de quedar en tercera posició, almenys en vots i qui sap si en escons. Podemos i Izquierda Unida han tancat un acord que era previsible i que fa més incomprensible encara l'esquema negociador del PSOE durant tots aquests mesos, comprometent una aliança amb Ciutadans que no el portava enlloc i descartant tant l'aliança amb el PP com amb la formació morada d'Iglesias.

L'última enquesta coneguda, la del CIS presentada la setmana passada, ja parlava del més que possible sorpasso. Assistirem, en conseqüència, a una campanya en part nova i que s'entreveu enormement bipolaritzada. Un escenari que a priori no perjudica pas el Partit Popular, ja que podrà predicar per la geografia espanyola tots els espants que sigui capaç d'imaginar d'un govern de l'esquerra-esquerra. En bona lògica, aquest esquema de forta polarització restarà expectatives a Ciutadans a moltes de les províncies en què el nombre de diputats a escollir oscil·la entre tres i cinc. Tement aquesta situació, la formació d'Albert Rivera ha descartat qualsevol possibilitat de fer president Mariano Rajoy després del 26-J i ha convidat els populars a començar a buscar-ne un recanvi a les seves mateixes files.

L'acord entre Podemos i Izquierda Unida suposa també, per part de tots dos partits, desprendre's de la pàtina de puresa que ambdues formacions volien representar respecte a la resta de partits. El primer, com a representant de la nova política que deia encarnar unes maneres de fer diferents, i el segon, preservant la independència d'un espai electoral propi que ve de molt lluny. La formació morada accepta una sèrie de condicions del partit històric de l'esquerra i tot -o gairebé tot- queda sacrificat per la prioritat d'un resultat millor. Cosa que s'entén fàcilment i que abans han fet molts d'altres. Però que també limita algunes de les lliçons que puguin donar als partits de sempre.