Encara no ha començat el diàleg entre el govern espanyol i el català i ja s'han embardissat en un debat que no és menor: la necessitat o no d'un mediador. El defensa el Parlament de Catalunya a través d'una moció aprovada per Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP, amb l'abstenció dels comuns, i s'hi oposa el president Pedro Sánchez.

La qüestió no és una fotesa i no tant pel que té de reconeixement del conflicte, perquè això va quedar escrit en el document per a la investidura de Sánchez subscrit entre el PSOE i ERC. La importància rau, igual que va passar fa un any amb la també fracassada figura del relator, en el fet que els compromisos que cada part va assumint queden registrats i que és molt més difícil, de fet impossible, explicar una cosa dins i una altra a fora. És, per tant, una manera d'estirar la negociació i forçar les parts a un acord. En aquest cas, quan la part catalana només pot avançar a partir de compromisos ferms i cessions del govern espanyol, sembla raonable que ella el defensi, ja que si no és ara, més endavant acabarà necessitant-ho.

I som en aquest punt quan només hi ha hagut la reunió de presidents de dijous passat, de la qual el màxim que es pot dir és que va ser institucionalment molt correcta i com que no s'esperaven resultats, el balanç no va quedar per sota del que era l'esperat. Això sí, amb un llenguatge contingut i sense arestes per no tancar portes abans d'hora. Suposo que Sánchez va abandonar Barcelona satisfet. Va gaudir de minuts en prime time a totes les televisions i mitjans de comunicació, una cosa que sens dubte li va bé al PSC i al seu govern "de progrés".

Tot, sens dubte, molt més civilitzat que la política de terra cremada que practica permanentment Ciutadans, l'última excentricitat del qual és voler dur als tribunals la taula de diàleg. És possible, fins i tot, que la iniciativa pugui figurar al llibre dels rècords Guinness. Una taula de diàleg als tribunals! Viure per veure.