Només un president del govern incapaç de fer honor al càrrec que ocupa s'hauria plantejat prescindir del seu ministre de Sanitat en plena pandèmia, un cop iniciada la tercera onada, per presentar-lo a unes eleccions, per a ells autonòmiques, i deixar-hi el càrrec vacant. Ha de ser l'únic precedent a Europa d'un cap de govern que adopta una decisió tan controvertida, i que estimula d'una manera tan pública en la disjuntiva partit-govern la primera opció.

La decisió de Sánchez, perquè és seva i de ningú més, és, a més, dolenta per a Illa, que accepta l'envit per disciplina i no amb l'entusiasme necessari, perquè, segurament, sap que l'aterratge a la primera línia de la política catalana es fa en males condicions. Amb la marxa precipitada del ministeri, la seva gestió, ja molt discutida durant aquests mesos, queda desprotegida de tota crítica, perquè Sánchez l'envia sense suport a la primera línia de foc que és, electoralment parlant, Catalunya. A més, rendibilitzar la gestió de la pandèmia amb les xifres que ha reportat Espanya és certament una feina titànica si no es produeix una hipnosi generalitzada dels electors.

El tercer interrogant que planteja la marxa d'Illa es veurà el 14 de febrer, si se celebren, com està previst, les eleccions catalanes. Una data que m'atreviria a dir que cal començar a descartar en vista de les dades d'evolució de la pandèmia i que, en cas de confirmar-se'n l'ajornament, serà una pèssima notícia. Però tornem al tercer interrogant: Illa millora les expectatives electorals del PSC? És millor candidat que Iceta? Sobre aquest particular hi ha opinions per a tots els gustos. En canvi, sobre el que no hi ha discussió és sobre la seva capacitat negociadora més gran per a qualsevol escenari postelectoral, perquè no té alguna de les motxilles d'Iceta com a capdavanter del 155. Potser és aquí on hi ha el quid de la qüestió.

Encara que quan es va constituir el govern Sánchez-Iglesias, l'elecció d'Illa per a Sanitat tenia un missatge clar de relleu d'Iceta, l'arribada de la pandèmia el mes de març passat va semblar trencar tots els càlculs de laboratori. A l'estiu, el seu retorn a Catalunya va semblar agafar empenta, però de seguida va ser enterrat un altre cop per inexplicable. L'última conversa coneguda entre Sánchez i l'encara ministre es remunta al novembre i l'esquema no era el de la candidatura a la Generalitat sinó un possible ascens a una vicepresidència. En les últimes hores, el PSC i la Moncloa s'han afanyat a explicar el moviment com una cosa madurada en les últimes setmanes i impulsada per Iceta.

Crec que tot plegat forma part d'un gran globus polític i mediàtic per ocultar la realitat: el moviment ha estat de Sánchez i molt recent. Coneixent el president del govern, les enquestes, que sempre són el seu principal llibre de capçalera a l'hora d'adoptar decisions transcendents, han d'haver estat un factor determinant. I aquí sí que hi ha una dada certa: el PSC no remuntava la tercera posició i el vot constitucionalista obtenia uns resultats pitjors que el desembre del 2017.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
EuropaPress - ministro sanidad salvador illa primer secretario psc miquel iceta
En directe Illa assegura que "està preparat" per presidir Catalunya Adrià Rovira i Laura Cercós