El president en funcions d'Andalusia, Juanma Moreno, ha perdut la primera votació per a la reelecció per 56 vots en contra i 53 a favor després que només li hagi atorgat els seus vots el Partido Popular i la resta de grups, PSOE, Vox, Adelante Andalucía i Por Andalucía, hi hagin votat en contra. Això que, en clau espanyola, i des de la mentalitat madrilenya influenciada per Isabel Díaz Ayuso, és, sens dubte, un problema, ja que el que ha de fer Moreno és deixar-se de romanços i pactar amb la formació de Santiago Abascal, és justament el contrari. El perfil centrista que vol defensar Moreno es defensa no cedint davant Vox i portant fins al final l'amenaça que ahir va formular des de la Cambra legislativa autonòmica: les eleccions autonòmiques es repetiran el 25 d'octubre si Vox no cedeix en les seves pretensions d'exigir-li en el seu programa que incorpori la prioritat nacional.
Com que avui dia els principis solen durar bastant poc i els candidats busquen l'acord encara que després no el compleixin —això està a l'ordre del dia en qualsevol investidura i d'exemples dels últims temps en tindríem molts—, dubto molt que PP i Vox mantinguin les espases aixecades i s'acabaran posant d'acord. Qui sap si, fins i tot en la segona votació, d'aquí a 48 hores, en què ja no es necessita majoria absoluta de 55 escons i els 15 diputats de Vox poden des d'abstenir-se, alguns canviar el seu vot o absentar-se del ple, prou escons perquè Moreno sigui investit. Ja se sap, els polítics, i més en el món de la dreta espanyola, tendeixen a ser covards a l'hora d'adoptar decisions contundents. En això, tampoc s'assemblen a Pedro Sánchez, que a la seva resiliència hi afegeix la seva audàcia, encara que, en molts casos, sigui fruit de la desesperació. Sobretot últimament.
Els polítics, i més en el món de la dreta espanyola, tendeixen a ser covards a l'hora d'adoptar decisions contundents
Moreno no hauria de cedir en la prioritat nacional de Vox, el principi polític defensat per la ultradreta que reivindica que els ciutadans espanyols han de tenir preferència davant dels estrangers en l'accés als serveis públics, les ajudes socials, l'habitatge protegit i el mercat laboral. Aquesta carta, quan li falten tan sols tres escons per a la majoria absoluta, és un triomf per a Vox que no ha de servir-li en safata. I el PP andalús hauria d'entendre millor que cap altra formació política com han aconseguit desbancar el PSOE en una comunitat autònoma en la qual semblava que això seria impossible. A totes les hemeroteques es pot trobar com una veritat imbatible que Andalusia era, sense discussió, el graner del socialisme espanyol. Avui el PP, a més del govern regional, té l'alcaldia a les vuit capitals de província i la presidència de sis diputacions; només la conserva el PSOE a Huelva i Jaén.
Això s'ha basat en un enfocament del partit molt més centrista i un candidat que ha jugat aquest rol, obrint una bretxa de transvasament de vots que el PSOE no ha pogut taponar. Alinear-se amb Vox a Extremadura, Aragó o Castella i Lleó no és igual que a Andalusia, ja que és aquesta última comunitat l'única en què pot aconseguir la majoria absoluta i a això hauria d'aspirar amb una repetició electoral. És molt possible que aquest article acabi sent efímer i que PP i Vox es posin d'acord i taula rasa. Molt més, coneixent les pors que té el PP espanyol de fer enfadar Vox i el vertigen de mantenir-se ferms en les negociacions. Els polítics han entregat els seus moviments a una bona narrativa, pensant que amb el relat s'acaba guanyant tot. Això acaba sent, la major part de les vegades, pa per avui i fam per a demà.