L'engegada de la Lliga 2022-23 ha certificat, quan ja portem tres jornades oficials -dues a l'estadi- i un parell d'amistosos, el trofeu Joan Gamper i el benèfic contra l'ELA davant del Manchester City de Pep Guardiola, la tornada dels aficionats culers a l'estadi, després d'uns anys que la pandèmia i els mals resultats havien retret els socis de l'estadi. És evident que, sobretot en aquesta fase de la temporada, el futbol és un estat d'ànim, i els fitxatges que s'han fet, a costa potser d'una inversió econòmica al límit de les possibilitats de l'entitat, han tingut un efecte catàrtic i la connexió jugadors-aficionats és la dels bons moments, la dels anys dels títols.

Les entrades al Camp Nou del voltant de 80.000 espectadors per partit i el fet que s'hagin vist en el mes d'agost reflecteixen la fam del soci per veure fins on és capaç d'arribar aquest equip que té diversos futbolistes decisius, però, en aquesta arrencada de la temporada, cap com Lewandowski. El polonès és per a l'aficionat una combinació del que al seu dia representaven el doblet Messi-Suárez: lidera, marca i imposa jerarquia. Són pocs partits encara, però ningú no recorda què va costar i això és el millor senyal del resultat que ofereix al camp, on se'l veu gaudir amb una intensitat poc habitual en jugadors de 34 anys.

Aquest estat d'ànim serà molt important per a la imminent posada en escena de la lliga de Campions, una competició que ha estat especialment esquiva al F.C.Barcelona i on aquesta temporada té dipositada grans esperances, tot i que sap perfectament que no és entre els principals favorits. L'atzar ha fet que el sorteig de grups de la setmana passada hagi estat especialment difícil per al club blaugrana, perquè al grup de quatre li han tocat dos ossos com el Bayern de Munic i l'Inter de Milà. Un dels dos haurà de quedar fora perquè el Barça es classifiqui i continuï somiant a ser a Istanbul el pròxim mes de maig i a portar a la sala de trofeus un títol que se li resisteix des de la temporada 2014-2015, quan un equip comandat llavors per Luis Enrique es va imposar a Berlín a la Juventus de Torí per un contundent 3 a 1.

Han passat vuit temporades des de llavors i massa coses tràgiques durant aquests anys, no només ni fonamentalment en el terreny esportiu, per recordar-les ara. Encara que el més important és que, per primera vegada, trencar el sostre de cinc Champions a les vitrines és possible si es manté la conjunció entre l'equip i l'aficionat, els jugadors continuen demostrant la fam de victòries que s'ha vist fins ara, les lesions són benèvoles amb la plantilla, l'entrenador Xavi Hernández troba la tecla per armar un equip competitiu en el qual tots vagin a una, i els cracs de l'equip assumeixen el rol que s'espera d'ells en una temporada a tot o res.

No és pas poc ni tampoc és fàcil, certament. Però sí que sembla possible.