Avui les portades estan encantades de la vida perquè França i Alemanya proposaran als altres 25 estats de la Unió Europea destinar mig bilió d’euros a un fons de reconstrucció en forma de transferències —és a dir, que els estats no hauran de tornar el que rebin. No seran crèdits. Aquests fons es constituirà als pressupostos de la UE. Alhora, el Banc d’Espanya demana un pacte d’Estat de llarga durada que inclogui retallades en la despesa pública i un ajust fiscal.
La suma d’una i altra cosa —si és que les coses van finalment així— és que la pandèmia la pagaràs tu i els que són com tu. Ningú no regala res. Ho pagaràs rebent menys de l’Estat, que retallarà on pugui, i també recaptarà directament via més impostos i taxes. Cap sorpresa. Ja som al cap del carrer.
Els diaris t’ho diran amb més pausa i anestèsia. El Mundo en fa un avanç entrevistant la fins ara desapareguda presidenta del BCE, Christine Lagarde. El títol és un típic tòpic liberal, de l’estil de “abans de distribuir riquesa cal crear-la”, etcètera. Però hi ha lletra petita en un subtítol: “No pot haver-hi més solidaritat si no hi ha coordinació de decisions pressupostàries”. Dit d’altra manera: els diners europeus a fons perdut implicaran més control dels pressupostos de cada estat des de Brussel·les —els homes de negre en un altre format, potser més agradable.
Els detalls de tot això no se saben encara —i trigaràs a assabentar-te’n, perquè és complex articular tots aquests canvis i posar d’acord 27 estats. Però ja en coneixes la direcció: retallades, impostos, homes de negre. Sense comptar que aquest mig milió no arriba ni a la meitat del que els mateixos estats de la UE calculen que serà necessari per recuperar-se de la crisi econòmica causada per la pandèmia.
