Es poden preveure les crisis econòmiques? Va anticipar algú la darrera crisi? I malgrat que tots ens hem fet reiteradament aquest parell de preguntes, difícilment n'hem obtingut resposta. Però n'hem patit les conseqüències. Malgrat la complexitat d'un entorn incert, l'economista i expert del Fons Monetari Internacional (FMI), Nouriel Roubini va assegurar que la crisi podia esclatar en qualsevol moment i així va ser. També ho van anticipar el Premi Nobel d'Economia de 2013, Robert Shiller, i el governador del Banc Central de l'Índia, Raghuram Rajan.
Tots tres van explicar fins al darrer moment que s'estaven produint les condiciones idònies per a l'esclat d'una gran crisi que colpejaria gran part del món. I no els faltava raó.
Ara bé, i malgrat que tots els agents econòmics procuren fer-ho, no és el mateix diagnosticar una crisi econòmica que preveure amb exactitud temporal quan es produirà. "Molts van desacreditar-se perquè ja ho advertien des de l'any 2004, quan els símptomes de bombolla ja eren clars. Serveix de poc diagnosticar amb tanta anticipació", ha assegurat l'exsecretari general del Departament d'Economia de la Generalitat i catedràtic de la UPF, Albert Carreras, a El Nacional. I és que predir la crisi no era una tasca fàcil, però un inversor nord-americà que anava per lliure com John Paulson ho va aconseguir. Mentre tothom estava convençut que els preus dels habitatges no baixarien, Paulson "es va fer multimilionari especulant el 2007 i el 2008", ha explicat Carreras.
El Cigne negre de Taleb
La teoria del Cigne Negre desenvolupada per l'investigador nord-americà de Finances, Nassim Taleb, explica que un esdeveniment imprevist que té un gran impacte en la història pot acabar sent racionalitzat com si s'hagués pogut preveure. Una metàfora que demostra que "hi ha gent que es dedica a equivocar-se amb precisió" i que "davant la incertesa, s'han de prendre precaucions", ha explicat l'exdirector de l'IDESCAT i professor emèrit de la UAB, Josep Maria Vegara. La psicologia humana ens porta a assumir inconscientment, i a les palpentes, qualsevol incertesa històrica fins a pràcticament l'autoengany.
El 2008 suposa un canvi de paradigma en les prediccions. Fins llavors, "tots els riscos eren susceptibles de ser sotmesos a un càlcul de probabilitats", ha assegurat el president del Cercle d'Economia, Antón Costas, però des de llavors, s'introdueix el concepte d'incertesa, sobre el qual l'economista britànic John Maynard Keynes assegurava que no hi havia res a fer. Ja no es tracta d'assumir riscos sinó d'afrontar amb garanties temporals la incertesa.
Hem sortit de la crisi a Catalunya?
A Catalunya, un dels pocs economistes en predir la crisi va ser precisament un britànic. Desaparegut a finals del 2015, Edward Hugh va anticipar-se a la crisi de l'euro i a l'esclat de la bombolla immobiliària espanyola. Però, novament, una mirada encertada no va poder parar un tsunami de pànic i incertesa. I al cap de nou anys, "encara no hem sortit de la crisi perquè no hem arribat al PIB per càpita que teníem el 2007", assegurava l'exconseller d'Economia i professor emèrit de la UPF, Andreu Mas-Colell en una entrevista a El Nacional. Seguidament, concretava que a la teoria Catalunya sortirà de la crisi aquest any, però a la pràctica s'han de sobrepassar "els núvols que han alentit el creixement econòmic". Prudència, demanava l'exconseller.
I en què estem millor i en què pitjor respecte al 2007? Mas-Colell remarcava una economia més exportadora i amb més vitalitat tecnològica i innovadora sense oblidar-se que l'atur segueix sent excessivament alt i els salaris massa baixos, alhora que alguns sectors de la població s'han empobrit. La seva recepta implica "estimular una economia més productiva de la que tenim".
Negar el problema, onada de pànic
En el cas d'Espanya, es va produir una "negació del problema" que ha provocat, segons Carreras, que s'estigui trigant molt a sortir de la crisi. "No hi ha crisi. Si n'hi ha i els ciutadans ens fan confiança, gestionarem la crisi" assegurava l'exministre d'Economia Pedro Solbes al gener de 2008. Un any després, augurava que el 2009 seria un bon any. Difícil, pràcticament impossible d'oblidar la negació inicial en clau electoralista i el missatge d'optimisme posterior.
I mentre l'economia espanyola s'enfonsava, de l'any 2010 al 2012, es va produir una onada de pànic que posava més que mai en dubte si els països de la perifèria europea podrien tornar el seu deute, si es podrien mantenir dins l'euro i si el Banc Central Europeu (BCE) podria acabar rescatant-los. No es dubtava d'Alemanya, però sí que "l'Estat i les administracions espanyoles poguessin sortir-se'n", ha explicat Carreras. I ara per ara, els Estats Units fa temps que van sortir de la crisi, Xina ni tan sols la va viure (malgrat que diuen que la pròxima recessió mundial serà "Made in China") i Grècia i Portugal segueixen en posició dubtosa. Mentrestant, Espanya es troba "trasbalsada" sota un missatge renovat de recuperació econòmica que ha tancat el primer trimestre del 2016 amb una taxa d'atur del 21%. Aquest cop, però, el missatger és el ministre d'Economia en funcions, Luis De Guindos.
N'hem après prou, de la crisi?
La indignació popular es desferma quan uns aconsegueixen superar la crisi amb relativa comoditat mentre uns altres no se'n surten, per molt que ho intenten. La legitimitat dels rescats bancaris i les polítiques d'austeritat s'han situat a l'epicentre de la polèmica i la impressió generalitzada és, segons Carreras, que "no se n'ha après prou" i que "es podria tornar a produir un altre desastre si hi hagués un altre moment especulatiu rellevant". Vegara insisteix que existeixen "totes les circumstàncies perquè es torni a produir un problema d'aquestes dimensions". Soterranis de liquiditat en perill d'ebullició, negocis bancaris arriscats i alerta per inflacions desmesurades.
Per procurar evitar que es repeteixen nivells de risc similars, s'haurien de produir canvis legals. I és per això que Vegara remarca la importància de l'autocrítica a l'hora d'aprendre les conseqüències devastadores d'una crisi com la que estem vivint, tant en l'àmbit institucional com personal, ja que, tal com deia Grouxo Marx, un dels grans humoristes de tots els temps, les persones no deixen de ser petits especuladors. Però són les institucions les que gestionen l'economia real, que a diferència d'un casino, sí que admet operacions catastròfiques.