S'havia de dir Celeste, com la núvia de l'Elefant Babar, el personatge de contes infantils. Però va acabar sent Zeleste, molt probablement la sala de música en viu més icònica que hi ha hagut mai a Barcelona. Aquest 2023 se celebra el 50 aniversari de la seva obertura al carrer de la Plateria (actualment carrer Argenteria), tal com ens recorden diversos dels concerts programats aquests dies al Festival Masimas. El canvi de la C per la Z va ser cosa del fill de Sílvia Gubern. Víctor Jou, propietari del local, va encarregar el logo de la sala a l'artista i dissenyadora barcelonina. I aquesta va demanar al seu nen de 5 anys que escrivís el nom de la sala, per, a partir del gargot, redefinir l'anagrama. El petit va dibuixar Zeleste.
El Marquee barceloní
Víctor Jou no era artista, de fet treballava com a pèrit industrial al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, però era un dels més grans coneixedors de música jazz a Barcelona. Figura inquieta, també era un dels habitants d'aquella increïble experiència comunal que va ser la Casa Fullà. Una aventura excepcional en temps de dictadura, amagatall de figures fonamentals de la nostra contracultura com Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Pau Malvido (àlies de Pau Maragall), Ana Briongos o Marta Pessarrodona, entre molts altres. Allà hi va viure fins a l'arribada de la pandèmia.
Famèlic de vivències alternatives, el 1969 Jou va viatjar a Londres. A la capital anglesa va quedar fascinat per les primeres mostres de rock progressiu, aquell vessant rock que flirtejava amb les virtuoses formes lliures del jazz. Un dels eixos d'aquella escena era la sala Marquee. Jou va regressar a Barcelona amb la intenció de donar rèplica a la capital catalana al llegendari local del Soho londinenc. Idea que va acabar de prendre forma després d'assistir al Primer Festival de la Música Progressiva organitzat el 1970 per Oriol Regàs, propietari de la discoteca Bocaccio, centre d'operacions de la Gauche Divine.
La sala de l'Ona Laietana
Nascut a la Plaça Reial, Víctor Jou va triar un local del mateix barri de la Ribera per obrir la seva sala de concerts. El Zeleste s'ubicaria al número 65 del carrer de la Plateria (actualment Argenteria), a tocar de la Basílica de Santa Maria del Mar. El primer que sorprenia en entrar a la Zeleste original, era la cortina de color escarlata que donava accés a un interior que, tot i estar fet a partir de mobles de vell comprats al mercat dels Encants, captivava per la seva concepció avantguardista de l'espai. Aquell interiorisme, avantsala de la Barcelona del disseny, va ser obra de l'arquitecte Santiago Roqueta, l'il·lustrador Àngel Jové i la mateixa responsable del logotip del local, Sílvia Gubern.
Després de dos anys d'espera per aconseguir legalitzar tots els permisos, la sala Zeleste va obrir les portes el 10 de maig de 1973. L'endemà va acollir el seu primer concert. Els protagonistes van ser Slo Blo, grup efímer però d'importància capital, perquè de la seva dissolució sorgirien formacions com Secta Sònica, l’Orquestra Mirasol i Gato Pérez, noms referencials de l'Ona Laietana: etiqueta ideada pel mateix Gato, per descriure un so altament nostrat, confluència d'estils com el rock, el jazz, la salsa i la rumba. Aquella generació d’artistes, llista on, més enllà dels ja citats, trobem propostes com les de la Companyia Elèctrica Dharma, Ia & Batiste, Iceberg, Música Urbana, Oriol Tramvia, Orquestra Plateria, Pau Riba, Secta Sònica, Sisa... va fer de la Zeleste de Plateria el seu aparador i amplificador. En aquells anys, qualsevol nit podia sortir el sol a la sala Zeleste.
De la Plateria a Almogàvers
Epicentre de la contracultura barcelonina dels setanta, Zeleste, que a més dels laietans va acollir nits memorables de flamenc i jazz perpetrades per grans noms de l'escena internacional: Bill Evans, Stan Getz, Gerry Mulligan, Art Blakey... va anar multiplicant el seu radi d'acció, Primer va ser la creació d'un segell discogràfic que va donar mecenatge fonogràfic a molts d'aquells grups laietans. Amb aquest, l'obertura de l'Escola de Música del barri de la Ribera (l'Escola Zeleste), centre alternatiu precursor de les posteriors Aula de Música o Tallers de Músics, a més a més de participar de l'organització de la primera edició del festival Canet Rock. Sempre incombustible, Víctor Jou també va ser un dels impulsors del Mercat de Música Viva de Vic, que va dirigir entre 1989 i 1992.
Les coses canvien. La sala Zeleste també. Amb l'arribada dels anys vuitanta, el local va remodelar el seu icònic disseny, apostant per una estètica més minimalista, i va donar una nova orientació a la seva programació, donant cabuda a propostes més orientades al pop i el punk del moment. Els vells 'peluts', van deixar d'anar-hi, però va arribar tota una nova generació d'amants de la música que van fer petites les 300 places del local. Va ser així com el juliol de 1986 Jou va decidir obrir un nou Zeleste al barri del Poblenou. La nova sala s'ubicaria en una nau industrial del carrer Almogàvers amb capacitat per 3.000 persones que antigament ocupaven dues fàbriques de catifes. Aquells 4.000 metres quadrats viurien, de Paul McCartney als Ramones, alguns dels concerts més memorables en la història de la música en viu barcelonina. Així va ser fins a l'any 2000, quan problemes econòmics van obligar Víctor Jou, que va morir aquest passat mes d'abril de 2023 a 84 anys, a tancar la Zeleste. Pocs mesos després, al mateix espai obriria la sala Razzmatazz, però esperarem al 2050 per explicar la seva història.