Yasmina Khadra, l’emblemàtic escriptor algerià de novel·la negra, ha vingut a Barcelona, a la BCNegra. L’any passat ja havia previst venir-hi, però va haver de suspendre la visita per la mort del seu pare. Enguany ha aprofitat el viatge per presentar la seva novel·la La deshonra de Sarah Ikker (Alianza), una novel·la policíaca ambientada al Marroc que se centra en la violació de l'esposa d'un policia.
Vostè ha tingut una història amb molt de recorregut. Ara mateix, on viu?
Visc entre Algèria (a Orà), París i Alacant. Estic entre els tres. Avui mateix vinc d’Alacant, de Sant Joan d’Alacant (si dic només Alacant els meus amics de Sant Joan em maten).
Quan n’estic fart de problemes a Algèria i a França, Espanya m’ho cura tot...
Com és que té casa a Sant Joan d’Alacant?
Jo volia venir a viure a Barcelona. Per a mi, Barcelona és la millor ciutat del món, ho he dit per tot arreu. Però des de Barcelona no hi havia vols directes a Orà, per això vaig preferir instal·lar-me a Alacant. Jo em sento a gust a Espanya. Quan hi vinc, el meu esperit es reposa. Quan n’estic fart de problemes a Algèria i a França, Espanya m’ho cura tot... Jo podria anar on volgués, però de tant en tant torno a Espanya, perquè és l’únic país que em permet realment desconnectar.
Vostè es preocupa molt de la situació algeriana. Com està ara mateix Algèria?
Algèria, ara mateix, està completament descavalcada. És un poble que demana canvis. Cal imperativament que el president escolti els algerians. Cal que faci fora els seus consellers i que triï gent que faci cas a la nació. Si no ho fa així, pot haver-hi una desgràcia. El president no hauria de tenir por als canvis, a ficar-se el poble al seu costat. Cal fer molts canvis, perquè Algèria té necessitat d’estabilitat, amb tot el que passa a la regió. Al voltant hi tenim Líbia, un estat fallit; Mauritània i Mali, amb el terrorisme islamista...
Quan viatjo per Europa no trobo els mateixos països que coneixia
No sembla que ni el món ni el Magreb s’encaminin cap a la pau...
La d’avui en dia és una política absolutament desastrosa, plena de malentesos a tots nivells. Els Estats Units han demostrat que no estan per la diplomàcia, sinó per la llei del més fort: Trump ha demostrat que és un animal. Hi ha guerres una mica per arreu: a l’Àfrica, al Mitjà Orient... Occident no està segur d’ell mateix, i està caient en l’extremisme, el fanatisme i en el nacionalisme radical. Quan viatjo per Europa no trobo els mateixos països que coneixia. Abans hi havia esperança; ara hi ha ràbia, desconfiança i la pujada de l’integrisme identitari. Es necessiten presidents savis, i ara només hi ha gamberrets...
Després d’escriure sobre Cuba, sobre Mèxic o sobre França, ha tornat a escriure sobre el Magreb. Ho trobava a faltar?
No em mancava, perquè el Magreb és al meu cor des de sempre. És un territori que porto en bandolera; no em separo d’ell. Jo lluito perquè a la regió hi desapareguin les fronteres, perquè hi hagi lliure circulació. Podem fer un Magreb fantàstic tots junts. Amb aquest llibre he volgut fer alguns cosa pel Magreb. He escrit sobre el Marroc, com vull escriure també sobre Tunis, perquè els magrebins ens coneguem i estiguem orgullosos del que som. Com a escriptor, dels més llegits a tot arreu, intento arribar als joves, i sobretot als joves magrebins. Vull proposar-los llibres diferents per entusiasmar-los en la literatura.
Perquè un llibre ambientat a Tànger?
Vaig escriure una obra sobre Tànger perquè havia estat invitat d’honor de la Fira del Llibre Estranger de la ciutat, i m’hi van tractar tan bé que vaig prometre a un grup de dones que faria un llibre sobre la ciutat. No m’hi vaig poder negar. He escrit La deshonra de Sarah Ikker perquè era un deute que tenia amb Tànger.
Tànger havia estat, als anys quaranta i cinquanta, la ciutat més moderna de les dues ribes de l’Estret. És encara una ciutat especial?
Als anys quaranta era una ciutat infectada d’espies, i abans havia estat un cau de pirates... Era una ciutat que vivia molt ràpid, molt fort, entre ambdues ribes de la Mediterrània. Ara els marroquins es veuen obligats a donar una segona vida a la ciutat. Intenten maridar la modernitat amb allò vell. I la barreja funciona. És una gran ciutat.
La deshonra de Sarah Ikker tracta de la deshonra de la Sarah Ikker, o de la de Driss Ikker, el seu marit?
Tot allò que afecta a la dona, toca a l’home. La Sarah és la que ha estat ultratjada, però és en Driss qui ho patirà més, qui en quedarà més afectat.
Jo vaig néixer al Sàhara i ens van criar amb la rectitud. Si jo soc deshonest, soc el darrer dels homes
Driss Ikker és un membre d’un cos armat distanciat dels seus col·legues i molt crític amb la institució. Té alguna cosa de vostè?
Jo sempre he estat crític amb totes les institucions malsanes. Jo vaig néixer al Sàhara i ens van criar amb la rectitud. Si jo soc deshonest, soc el darrer dels homes, el pitjor de l’espècie humana. Per això soc molt crític amb algunes institucions. La corrupció és la mort de la nació. Hi ha gent que és sabia, autèntics profetes, que intenta salvar la nació de la corrupció. Però cal actuar contra ella.
Quins projectes de futur té, ara mateix?
Intentar ser jo mateix. Escric. Estic obligat a escriure un llibre cada any. I alguns dels meus llibres s’adaptaran al cinema o a la televisió. Això em fa molta il·lusió.
Tinc lectors incondicionals a Espanya, però no són molts
Coneix bé Espanya, no escriurà res sobre aquest país?
Els espanyols no em llegeixen gaire: visc aquí, però em llegeixen més els polonesos i els lituans... Em coneixen més al Japó que aquí... Què cal fer perquè em llegeixin aquí? Els espanyols haurien de llegir-me més... Tinc milions de lectors a França i, en canvi, aquí, ben poquets, tot i que la premsa sempre m’ha donat suport. Tinc lectors incondicionals a Espanya, però no són molts. Pitjor per a vosaltres...