El bon músic és el que deixa anar, el que ho fa amb subtilesa, sense trencar res, sabedor que algun dia potser hagi de recórrer de nou a allò que abandona. És de primer de teràpia allò de no trencar de forma abrupta amb el passat. Les carpetades, com més força, més esclaten contra la cara.
Podria semblar-li a molts que el viratge de Xoel López a Atlántico –un disc en el qual va abandonar Madrid, no com a ciutat, sinó com a far cultural, i es va submergir en les músiques d'arrel de gairebé totes les costes banyades per l'oceà– va ser un gest brusc envers la seva carrera. Era 2012 i la idea després de Deluxe, la seva antiga formació, de gran acceptació entre la cada vegada més massiva parròquia indie i festivalera del moment, començava a pesar-li.
Ho va deixar tot. Però lluny de surfejar noves modes, un fet caduc en essència, es va decantar per explorar des de la base. Una cosa semblant al que li ha passat a Meritxell Neddermann. Des d'adolescent va cursar al Conservatori de Barcelona. Posteriorment va passar pel Taller de Músics. I va entrar al Berklee College of Music de Boston. Allà va començar a maridar els clàssics amb el jazz, el soul o el gospel. Juntament amb la seva germana, Judit Neddermann, amb una carrera molt més pop que la seva, va publicar ja el 2019 un disc variat i ric, malgrat ser de nadales, Present. Portava temps experimentant amb el teclat, però no va ser fins a un any després quan va treure el seu debut en solitari, In the backyard of the castle.
Ara, després de moltes voltes d'ambdós artistes, es donen la mà a Pena penita. Una cançó on Nedderman regala la seva veu a un exercici molt més lleuger que la seva carrera com a solista. I un tema en el qual Xoel López escriu sobre dir adeu. La cirereta a un disc, el setzè de l'artista, que ha relacionat amb mestria el seu passat èpic-Deluxe i la seva més recent vocació com a contacontes (el millor Juan Luis Guerra està a Mágicay eterna). Així ho descriu el gallec: "Pena penita és un diàleg profund i emocional amb la tristesa. La cançó insta a plantar-li cara als nostres monstres interns i a no quedar-nos atrapats en la malenconia. Ens convida a abraçar la idea d'assumir la tristesa però també a saber-la deixar anar quan arriba el moment adequat".
Cal integrar els canvis, no substituir per substituir; les lògiques de mercat fan més pobres les trajectòries
Com bé saben ambdós músics, el que compta és renovar els pactes. Evolucionar-los. Com en la vida real; la de fora de les cançons. No als cementiris d'ex, no als cementiris de melodies i músiques. Cal integrar els canvis, no substituir per substituir. Les lògiques de mercat fan més pobres les trajectòries. I, esclar, les mateixes relacions.