La catalana Júlia Robert i l’anglès Rudi Cole lideren la companyia de dansa Humanhood, i aquest dimecres han representat l’espectacle Vortex al Mercat de les Flors en el context del Festival Grec. Només entrar a la sala, alguns treballadors ens han repartit taps, “especialment és per les primeres files”. Esperàvem sorolls forts. Al web de la companyia s’hi poden llegir els principis que els regeixen: parlen de la transformació, de tenir un impacte a la vida dels altres i la humanitat. Paraules majors, difícilment abastables. Pel que fa a Vortex, el seu espectacle de l’any, el defineixen com la fusió entre el misticisme antic i la ciència moderna, tot a partir del moviment centrífug o d’espiral. El remolí es troba en la psique humana i en la natura, en els huracans, o fins i tot, per què no, en aquell girar enèrgic de la rentadora.
Els ballarins flotaven, però es mantenia una idea que crec que és central de Vortex: el desemparament davant del destí.
Respirar és ballar
La sala era a les fosques, i del sostre ha descendit una llum blanc, com un punt. L’escenari és l’ull de l’huracà. La música ha començat, acompanyada de les entrades i sortides de cossos dalt l’escenari. No veies d’on sortien ni quan se n’anaven, apareixien al ritme d’una música entre electrònica i ritual, adequada. Ballaven al so que toca el transcurs de l’existència, els colpejava el ritme, reaccionaven a la música amb moviments aparentment inevitables i espontanis, però sincronitzats. Al fulletó es parlava de resiliència, de la capacitat humana, desconeguda fins que la posem a prova, de navegar i d’adaptar-se al caos, als cops incontrolables del destí. Humans a la mercè dels capricis divins. Tot i la naturalesa abstracta dels moviments, d’entrada difícils d’associar amb cap tipologia de dansa concreta, la tècnica dels ballarins era notable i bonica de veure. Suraven, i, tanmateix, es mantenia el que crec que és una idea central de Vortex, el desemparament davant de les forces del destí. En un moment determinat, en el cercle dels ballarins m’ha semblat veure-hi les figures del quadre Dansa de Matisse, el pintor expressionista. D’aquí la intenció de combinar mística arcaica i modernitat, el que ha perseguit tot l’art contemporani des de les avantguardes.
Més endavant, Júlia Robert i Rudi Cole han aparegut sols a l’escenari i al voltant del punt blanc de llum, sense arribar a tocar-se les mans, com la imatge canònica de la Capella Sixtina, La creació d’Adam de Miquel Àngel –aquella en què la mà del primer home no toca la de Déu. El duo dels coreògrafs ha donat pas a un acte grupal de nou, aquesta vegada arran de terra. Estaven de genolls, els moviments del crani eren endavant i endarrere eren secs, però seguien una pauta més ordenada que el remolí inicial. Aquesta part s’ha allargat una bona estona, i se m’ha acudit interpretar-ho com si els personatges ja fossin en un altre l’estadi, en concret el de l’oració i la pregària per canalitzar l’ansietat d’estar vius i, per tant, de ser subjectes a aquesta força de l’huracà, aquest vòrtex. Si abans estaven dempeus i maldaven per mantenir-se en grups, ara els veiem en línia i arran de terra, igualment posseïts per una fisicalitat extrema, però ara sotmesa.
Tothom qui hagi estat en una 'rave' ha tingut la sensació de ser dins d’una església plena de devots que boten davant de l’altar
Després ha vingut la part més previsible de tot plegat, el que associa nítidament la dansa col·lectiva com un trance ritual. Fins i tot hem vist Júlia Robert elevada a una part de l’escenari, com si fos la disjòquei que orquestra tot aquest desgavell. Els moviments han canviat, han passat a ser més reconeixibles: imitaven el ball propi d’una festa a altes hores de la matinada. Potser aquesta era una altra fase, la de substituir l’església pel temple de la nit. Tothom qui hagi estat en una rave amb música electrònica ha tingut aquesta sensació alguna vegada, la de trobar-se dins d’una església plena de devots que boten davant de l’altar. La tècnica dels ballarins era molt bona, no m’ha deixat aquella sensació de bluf que vaig tenir a Le petite cirque, amb ballarins que es llençaven a terra d’una manera que em costava de creure, sinó tot al contrari. Els artistes de Humanhood m’ha fet ballaven de la mateixa manera que Miró o Picasso sabien pintar –i si no ho feien “bé” era justament perquè volien assenyalar-los una altra cosa més primitiva i més transcendent. A banda del moviment i la coreografia en un sentit estricte, també m’han agradat els efectes de la sala, tant visuals com sonors, amb una música adequada, amb el fum adequat. El punt de llum, convertit en triangle, fins i tot ha encegat els espectadors, com si se’ns digués que tot allò de la llum divina i de ballar al so que toca també anés amb nosaltres.
El problema de 'Vòrtex' és que impacta i suscita idees, però no aconsegueix emocionar
El batec del públic
Núria Ramis, adjunta a la direcció artística del Festival Grec d’enguany, em diu que era un bon context i per acollir la companyia, perquè la lideren una catalana i un anglès, i per tant té aquest doble vessant internacional i local, i perquè ja han tingut reconeixement en altres escenaris. Ballarins de llarga trajectòria, Júlia Robert i l’anglès Rudi Cole van debutar com a duet de coreògrafs el 2016 amb ZERO, guardonat al certamen coreogràfic de Madrid i Hannover amb el primer premi. Ja van passar pel Festival Grec el 2019 amb la seva primera peça de grup, Torus, i la plataforma Aerowaves els va seleccionar com a artistes europeus emergents. El 2022, a més, també van estrenar l’espectacle ∞ {Infinit} al Mercat de les Flors. Ramis m’explica que a València, tot i que la representació de Vortex va ser accidentada per qüestions logístiques, l’acollida va ser molt bona. Millor del que ho ha estat avui al Mercat de les Flors, amb una sala plena a vessar però que ha reaccionat modestament, amb aplaudiments de poca intensitat. Poc habituada com estic als espectacles de dansa, aquesta resposta tan tèbia m’ha sorprès, perquè crec que Vortex és un espectacle de qualitat que s’ajustava al seu concepte. Després hi he donat voltes i em penso que el problema és just el contrari, que Vòrtex impacta i suscita idees, però no aconsegueix emocionar. Le petite cirque, l’espectacle que va obrir el festival dies enrere, pecava de sentimental. A Vòrtex, en canvi, el que hi faltava era el batec –no el dels tambors, sinó el dels cor del públic.