La temporada del Festival Grec 2025 durarà gairebé sis setmanes i s'inaugura aquest vespre. Les portes del temple són obertes, i la gent fa cua a fora. Algun turista passa per davant despistat. A dins del recinte, encisador, per obert, sembla que ningú té pressa: la concurrència ha fet una mica tard, molts són actors, actrius, el món de la faràndula. Dos homes a la cinquantena bromegen sobre periodistes culturals barcelonins; molts altres tenen pinta de ser actors, però no només, és impossible: fa dies que s’han esgotat les entrades, i no hi ha prou actors per omplir tantes cadires. Al final constato que els polítics del país també han acudit a la cita: el president Salvador Illa, en Jordi Turull, l’alcalde Jaume Collboni. El Grec és un aparador, com sempre ha estat una mica el teatre.
Els Bourgeois no és la primera vegada que passen pel Grec: ho van fer el 2018 amb Minuit, i el 2023 hi van tornar amb una peça de gran força emotiva, Celui qui tombe
Ballarins que giren
L'obertura del Festival Grec comença amb l'espectacle Le petit cirque, una interpretació de l’àlbum conceptual Saisons de la cantautora francesa Claire Pommet, Pomme. L’àlbum Saisons dona el protagonisme sobretot a la música instrumental i gira entorn de la idea dels cicles, els inicis i els finals –la història de la música des de les Quatre estacions de Vivaldi, La primavera de Txaikovski. I és a partir d’aquí que la cantant ha imaginat Le petit cirque, a sis mans amb el matrimoni de ballarins Bourgeois –han de ser un matrimoni per força, però cap dossier de premsa ho especifica; podrien ser germans, però em costa imaginar-m’ho: tant és. Els Bourgeois no és la primera vegada que passen pel Grec: ja ho van fer el 2018 amb l’espectacle Minuit, i el 2023 hi van tornar amb una altra peça de gran força emotiva, Celui qui tombe –si busqueu el vídeo veureu un home i una dona que es reuneixen i se separen dalt d’una superfície que es belluga i deforma els seus gestos, en una metàfora superba de les relacions de parella.
Comença Le petit cirque, disset minuts tard. La primera estació és la primavera, la més bonica des que el món és món. Una ballarina cau d’una corda i pol·linitza tot l’entorn, es contorsiona amunt i avall de la tela d’on penja, ara dreta i ara de cap per avall. La cantant i compositora està vestida de blanc i amb un barret també dalt d'un escenari rodó, acompanyada a escena d’un quartet de corda. Sota d'ella i dels músics gira una superfície circular, i els ballarins es mouen. En total són vuit ballarins, però representen totes les estacions d’una sola vida en transformació centrífuga –el cercle de ferro es mou, com la terra, i les llums cauen sota el pes de la gravetat. Qui gira damunt la roda de l'escenari són, entre sis persones més, l'artista circense Yoann Bourgeois i la ballarina Marie Bourgeois. Pomme té una veu aguda i trencadissa, encisadora de la manera que solen ser-ho aquests tipus de veus, que activen la nostàlgia instantània. Una companya em comenta, "que no et recorda la Carla Bruni?" És probable.
Les criatures veuen formes i sons agradables que es mouen, però els adults hi veiem la fatalitat del pas del temps, la fragilitat de l’amor i de la vida que ja sabem que passa i que només n’hi ha una
La nostàlgia de les estacions
Le petit cirque és una peça de dansa, circ i teatre plàstica i poeta concebuda per un públic ampli, des dels nens de vuit anys fins als qui d’alguna manera encara són “nens per dintre”: Abans de venir he llegit que l’espectacle imagina un món on humans i natura poden coexistir, que té un missatge ecologista i diferents capes o nivells de sentit. El missatge ecologista costa copsar-lo, però sí que tot plegat té un to de cançó bressol emotiva, amb nous instruments i objectes que apareixen a mesura que avancen les estacions, i el temps. Si s’entén el francès, les lletres de Pomme marquen la primavera i l’estiu –“aquí és on vam estimar per primera vegada”–, i també la tardor i l’hivern, lúgubre com no pot ser d’altra manera –“no t’hi capfiquis, no tinc alternativa”. Les criatures poden veure formes i sons agradables que es mouen, però els adults hi veiem la fatalitat del pas del temps, la fragilitat de l’amor i de la vida que ja sabem que passa i que només n’hi ha una. Per tant, sí, Le petit cirque té capes diverses de sentit.
Una hora més tard, s’ha fet fosc a escena. Ha durat poc, tal com ja sabíem. Tres minuts d’aplaudiments, forts, això sí, però gairebé ningú s’ha alçat amb entusiasme. Insuficient. Era bonic, emotiu, adequat per la durada breu; tanmateix, faltava alguna cosa. No podia desempallegar-me de la sensació que s’han limitat a transformar un disc de música indie en un espectacle de música clàssica: aquest és l'efecte que fa la corda, tan solemne, i els moviments sinuosos dels ballarins en rotació. El risc de la poètica és que no es concreti en res, que la percepció i els sentits es dispersin sense motiu ulterior. En el text promocional de Le petite cirque es parlava d’El Petit Príncep, i ara veig que potser l’analogia és encertada, que els mateixos creadors van inspirar-se de debò en el conte canònic infantil escrit pel pilot Saint-Exupéry.
Les 90 propostes del Grec
El Festival Grec d’enguany consta de 90 propostes eclèctiques de teatre, dansa i música tant nacionals com internacionals. En l’àmbit català, un dels plats forts és La Tempestat de Shakespeare dirigida per Oriol Broggi, que es representarà fins al 26 de juliol. Hi ha altres propostes cridaneres, entre les quals el thriller rural Els monstres i les pors, de l’aclamat director Josep Maria Miró, o l’obra Tu em vas prometre una història d’amor d’Helena Torneo a la Sala Beckett. La llista d’espectacles és gairebé inabastable i s’allargarà: la nit del 22 de juliol, una dotzena d’artistes catalans es reuniran al Teatre Grec per celebrar els 55 anys del disc de Pau Riba Dioptria, un pilar del rock català. Hi haurà obres i espectacles diversos repartits arreu de la ciutat, des del temple del Teatre Grec fins al Heartbreak Hotel o el Liceu, que presentarà OH!(PERA), òpera de petit format. Pel que fa al menú internacional, l’oferta tampoc no es queda curta. Faustus in Africa del sud-africà William Kentridge, una adaptació de Les hores del director Ivo van Hove, U.(un canto) de l’italià Alessandro Sciarroni i A plot/A Scandal de l’artista multidisciplinària berlinesa Ligia Lewis, per dir-ne només alguns. Si us agrada el teatre i la dansa, correu que les entrades s’acaben.