"T’intentes protegir pensant que, si tens tots aquests rituals i rutines, res no et pot afectar", deixava anar sempre que li preguntaven, la Premi Novel de Literatura 2013, l'escriptora canadenca Alice Munro. Feina solitària, escriure és un ofici que necessita de rutines, hàbits i rituals. Per això, més que deixar-se dur per els capricis de muses i una inspiració juganera que va i tornar, els més rellevants i influents escriptors de la història, s'entregaven a la seva pulsió literària seguint gairebé religiosament a costums, usos i pràctiques. Gairebé tots es llevaven ben d'hora, alguns sortien a córrer, d'altres gairebé no menjaven, n'hi ha que dormen amb el manuscrit i també els que es foten un got de whisky quan ja estan farts de picar el teclat, aquests són 14 dels novel·listes més importants mai i les seves rutines inalterables.
14 escriptors i les seves rutines
Alice Munro
La Premi Nobel de literatura escrivia cada matí, set dies a la setmana. "Començo a escriure cap a les vuit i acabo cap a les onze… Soc tan compulsiva que tinc una quota diària de pàgines. També soc compulsiva, ara, amb la quantitat de kilòmetres que camino cada dia. Cinc kilòmetres cada dia; i si un dia en faig menys, els recupero l'endemà. També acostumo a anar a veure el meu pare. T’intentes protegir pensant que, si tens tots aquests rituals i rutines, res no et pot afectar.
Charles Dickens
Les hores de treball del gran autor de l'era victoriana eren invariables. El seu fill gran recordava que “cap empleat d’oficina no era més metòdic ni ordenat que ell; cap tasca monòtona o rutinària no s’hauria pogut dur a terme amb més puntualitat ni amb més regularitat empresarial que la que ell aplicava a la seva imaginació i fantasia.” S’aixecava a les 7:00, esmorzava a les 8:00 i a les 9:00 ja era al seu despatx. S’hi quedava fins a les 2:00, fent una breu pausa per dinar amb la família, durant la qual sovint semblava en trànsit, menjant de manera mecànica i gairebé sense dir paraula abans de tornar apressadament a l’escriptori. En un dia normal podia escriure unes dues mil paraules, però en moments d’inspiració arribava a duplicar aquesta quantitat. Altres dies, però, gairebé no escrivia res; tot i així, sempre respectava les seves hores de treball, omplint el temps fent gargots o mirant per la finestra. Puntualment a les 2:00, Dickens deixava l’escriptori per fer una caminada vigorosa de tres hores pel camp o pels carrers de Londres, continuant a pensar en la seva història i, tal com ell deia, “buscant algunes imatges sobre les quals construir.” Quan tornava a casa, el seu cunyat recordava que “semblava la personificació de l’energia, que semblava sortir-li per cada porus com d’un dipòsit ocult.” Les seves nits, en canvi, eren tranquil·les: sopava a les 6:00 i passava la vetllada amb la família o amb amics abans d’anar a dormir, a mitjanit.
Charles Dickens s’aixecava a les 7:00, esmorzava a les 8:00 i a les 9:00 ja era al seu despatx. S’hi quedava fins a les 2:00, fent una breu pausa per dinar amb la família, durant la qual sovint semblava en trànsit, menjant de manera mecànica i gairebé sense dir paraula abans de tornar apressadament a l’escriptori.
Don DeLillo
L'autor de Cosmopolis (2006) acostuma a treballar al matí i, fins no fa gaire, ho feia amb una màquina d’escriure manual. "Hi dedico unes quatre hores i després surto a córrer. Això m’ajuda a desempallegar-me d’un món i entrar en un altre. Arbres, ocells, plugim — és una mena d’interludi agradable". Després de la cursa torna a treballar, a la tarda, durant dues o tres hores més. "Torno al temps del llibre, que és transparent — no t’adones que passa. Sense menjar res, ni cafè. Sense cigarretes — vaig deixar de fumar fa molt de temps. L’espai és net, la casa és silenciosa". El novel·lista nord-americà acostuma a dir que un escriptor pren mesures serioses per assegurar-se la solitud, i després troba infinites maneres de malbaratar-la: mirant per la finestra, llegint entrades a l’atzar del diccionari. "Per trencar l’encanteri, miro una fotografia de Borges, una imatge magnífica que em va enviar l’escriptor irlandès Colm Tóibín. El rostre de Borges sobre un fons fosc — Borges ferotge, cec, amb les narius obertes, la pell tibant, la boca sorprenentment viva; la seva boca sembla pintada; sembla un xaman pintat per a les visions, i tot el rostre té una mena d’èxtasi d’acer. He llegit Borges, és clar, encara que ni de bon tros tot, i no sé res de com treballava — però la fotografia ens mostra un escriptor que no perdia el temps mirant per la finestra ni enlloc més. Així que he intentat fer-ne el meu guia fora de la peresa i la deriva, cap a l’altre món de la màgia, l’art i la divinació".
El Premi Nobel de Literatura 1954 tenia fama de llevar-se ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora. I la llegenda era veritat. "Quan estic treballant en un llibre o en un relat, escric cada matí tan aviat com puc, després del primer raig de llum. No hi ha ningú que et molesti i fa fresca o fred, i arribes a la feina i t’escalfes mentre escrius. Llegeixes el que has escrit i, com que sempre t’atures quan saps què passarà a continuació, continues des d’allà. Escrius fins que arribes a un punt en què encara tens energia i saps què vindrà després, i t’atures i intentes viure fins l’endemà, quan hi tornes a colpejar. Has començat a les sis del matí, posem per cas, i pots continuar fins al migdia o acabar abans". Hemingway admetia que quan deixava d'escriure, se sentia buit, "i alhora mai del tot buit sinó omplint-te, com després d’haver fet l’amor amb algú que estimes. Res no et pot fer mal, res no pot passar, res no té importància fins l’endemà, quan ho tornes a escriure". Era l’espera fins l’endemà el que li costava de suportar.
Hemingway admetia que quan deixava d'escriure, se sentia buit, "i alhora mai del tot buit sinó omplint-te, com després d’haver fet l’amor amb algú que estimes. Res no et pot fer mal, res no pot passar, res no té importància fins l’endemà, quan ho tornes a escriure"
Haruki Murakami
L'aclamat escriptor japonès és més mantiner que Hemingway. Murakami, quan es troba en mig de la creació d'una novel·la, es lleva a les 4:00 del matí i treballa durant cinc o sis hores. Per tots es sabuda la seva passió per les curses de llarga distància i, a la tarda, surt a córrer 10 km o a nedar 1.500 m (o bé fa tambdues coses), després llegeix una mica i escolta música. Jazz, envidentment. "M'allito a les 9:00 del vespre. Mantinc aquesta rutina cada dia sense cap variació. La repetició mateixa es converteix en el més important; és una forma de mesmerisme. Em mesmeritzo per arribar a un estat mental més profund".
Jack Kerouac
Kerouac sempre ubicava l’escriptori a l’habitació, a prop del llit, amb una bona llum, i escrivia de mitjanit fins a l’alba; lluitant contra l'insomni amb una copa quan estava cansat. "Va haver-hi una època que tenia un ritual", confessava en una entrevista la gran icona de la Generació Beat, autor d'A la carretera. "Encenia una espelma i escrivia amb la seva llum, i la bufava quan acabava per aquella nit... També m’agenollava i resava abans de començar (això ho vaig treure d’una pel·lícula francesa sobre Georg Friedrich Händel)... També estic obsessionat amb el número nou, tot i que m’han dit que, sent peixos com sóc, hauria d’aferrar-me al número set; però intento fer nou “touchdowns” al dia. És a dir, em poso de cap per avall al bany, sobre una sabatilla, i toco el terra nou vegades amb les puntes dels dits dels peus, mentre mantinc l’equilibri. Això, de passada, és més que ioga: és una proesa atlètica".
Kerouac sempre ubicava l’escriptori a l’habitació, a prop del llit, amb una bona llum, i escrivia de mitjanit fins a l’alba; lluitant contra l'insomni amb una copa quan estava cansat
Jane Austen
La novel·lista anglesa, coneguda sobretot per haver escrit les populars Orgull i prejudici i Sentit i sensibilitat, es llevava d’hora, abans que ningú altre a la casa, i tocava el piano. A les 9:00 organitzava l’esmorzar familiar. Després es posava a escriure a la sala d’estar, sovint amb la seva mare i la seva germana cosint tranquil·lament al costat. Si arribaven visites, amagava els papers i s’unia a la costura. El dinar, el menjar principal del dia, se servia entre les 3:00 i les 4:00. Després hi havia converses, jocs de cartes i te. El vespre el passaven llegint en veu alta novel·les, i durant aquest temps Austen llegia a la seva família el manuscrit en què estava treballant.
Joan Didion
Representant destacada de la generació del Nou Periodisme, Didion necessitava una hora tot sola abans de sopar, amb una copa, per repassar el que havia escrit aquell dia. Deia que no ho podia fer a última hora de la tarda perquè encara ho tenia massa present. I que, a més, la copa ajudava. "Em desconnecta de les pàgines. Així que passo aquesta hora traient coses i posant-ne d’altres. Després, començo l’endemà refent tot el que vaig fer el dia anterior, seguint aquestes notes del vespre. Quan estic realment treballant, no m’agrada sortir ni tenir ningú a sopar, perquè aleshores perdo aquesta hora". Si no tenia aquesta hora, i començava l’endemà només amb unes quantes pàgines dolentes i sense saber cap on anar, admetia que estava de mal humor. Una altra cosa que necessitava fer quan estava a punt d'acabar un llibre, era dormir a la mateixa habitació que el manuscrit. "Aquesta és una de les raons per les quals torno a Sacramento per acabar les coses. D’alguna manera, el llibre no t’abandona quan dorms al seu costat. A Sacramento, a ningú li importa si faig vida social o no. Puc simplement aixecar-me i començar a escriure".
John Steinbeck
"Ara deixa’m donar-te el benefici de la meva experiència davant de quatre-centes pàgines de paper en blanc —aquest material aterridor que cal omplir. Sé que ningú no vol realment el benefici de l’experiència d’altri, i potser per això es dona tan alegrement. Però el que segueix són algunes de les coses que he hagut de fer per no tornar-me boig", escrivia el Premi Nobel de Literatura en una carta dirigida al seu amic, el també escriptor Robert Wallsten. Entre els consells que oferia, alertava que abandonés la idea que algun dia acabaria la novel·la. "Perd de vista les quatre-centes pàgines i escriu només una pàgina per dia; ajuda. I quan el tinguis acabat, sempre és una sorpresa". També l'aconsellava que escrivís lliurement i tan ràpid com pogués, i ho aboqués tot sobre el paper. "No corregeixis ni reescriguis res fins que ho tinguis tot escrit. La reescriptura durant el procés sol ser una excusa per no continuar. A més, interfereix amb el flux i el ritme, que només poden venir d’una mena d’associació inconscient amb el material"; Steinbeck afegia que s'oblidés del seu públic. "D’entrada, aquest públic sense nom ni rostre et farà morir de por i, en segon lloc, a diferència del teatre, no existeix. En l’escriptura, el teu públic és un sol lector. He descobert que a vegades ajuda a triar una persona concreta —real o imaginària— i escriure per a ella". Recalcava que si una escena o una secció se’l resistia i, tot i així, creia que la volia mantenir, havia de saltar-se-la i continuar. "Quan acabis l’obra sencera, hi podràs tornar, i potser descobriràs que el motiu pel qual et va donar problemes era que, simplement, no hi pertanyia". I ho rematava tot amb dos últims consells: "Ves amb compte amb una escena que t’agradi massa, més que la resta. Normalment, sol resultar que està fora de lloc", i "si fas servir diàlegs, digues-los en veu alta mentre els escrius. Només així tindran el so real de la parla".
Kurt Vonnegut
L'autor d'Escorxador-5 es llevaba a les 5.30, treballava fins a les 8.00, esmorzava a casa, i tornava a treballar fins a les 10.00 h. Més tard caminava uns quants carrers fins al centre del poble, allà feia els encàrrecs del dia, anava a la piscina municipal —que, aquelles hores del dia, tenia tota per a ell sol— i nadava durant mitja hora. Tornava a casa a les 11.45 h, llegeixia el correu i dinava a les 12.00. La tarda la dedicava a les classes universitàries i "quan arribo a casa des de l'universitat, cap a les 5.30, anestesio el meu cervell amb uns quants glops de whisky amb aigua (5 dòlars l’ampolla a la botiga estatal de licors, l’única botiga de licors del poble: tot i així, hi ha un munt de bars). Preparo el sopar, llegeixo i escolto jazz (hi ha molta bona música a la ràdio, aquí), i m’adormo cap a les deu. Faig flexions i abdominals tot el temps, i tinc la sensació que m’estic tornant prim i fibrat, però potser no".
Leo Tolstoy inisistia que havia d’escriure cada dia sense falta, no tant per l’èxit de la feina, sinó per no sortir de la seva rutina
Leo Tolstoy
Considerat un dels grans novel·listes de tots els temps, especialment distingit per obres com ara Guerra i pau i Anna Karènina, Leo Tolstoy inisistia que havia d’escriure cada dia sense falta, no tant per l’èxit de la feina, sinó per no sortir de la seva rutina. Ho feia a primera hora del matí, Home de hàbits inalterables, després esmorzava, sempre el mateix: dos ous bullits en un got. No menjava res més fins a les cinc de la tarda. Una vegada acabava l'àpat, szempre en silenci, es retirava al seu estudi amb un got de te. Ja no tornava a aparèixer fins a l’hora de sopar.
Mark Twain
La rutina de l'autor de Les aventures de Tom Sawyer (1876) i Les aventures de Huckleberry Finn (1885) era relativament senzilla: al matí anava a l’estudi després d’un esmorzar abundant i s’hi quedava fins a l’hora de sopar, cap a les 5:00. Com que no dinava, i la seva família no gosava acostar-se a l’estudi —si el necessitaven, tocaven una banya per avisar-lo—, normalment podia treballar durant hores sense interrupcions. “Els dies de calor,” va escriure a un amic, “obro de bat a bat l’estudi, subjecto els papers amb maons i escric enmig de l’huracà, vestit amb el mateix lli amb què fem les camises.”
Ray Bradbury
"Les meves passions m’empenyen cap a la màquina d’escriure cada dia de la meva vida, i m’hi empenyen des que tenia dotze anys. Així que mai no m’he de preocupar pels horaris". L'autor de Les cròniques marcianes, solia afirmar que sempre hi havia alguna cosa nova dins d'ell que l’explotava, i que era aquella idea que havia de vomitar sobre el paper la que programava la seva vida i no pas a l'inrevés: "Ves ara mateix a la màquina d’escriure i acaba això". Bradbury no era maniàtic amb l'entorn, podia treballar a qualsevol lloc. "Escrivia en dormitoris i menjadors quan vivia amb els meus pares i el meu germà en una casa petita a Los Angeles. Treballava amb la màquina d’escriure al menjador, amb la ràdio i la meva mare, el meu pare i el meu germà parlant tots alhora. Més endavant, quan vaig començar a escriure Fahrenheit 451, vaig anar a la UCLA i vaig trobar-hi una sala de màquines d’escriure al soterrani on, si hi posaves deu cèntims, podies comprar trenta minuts de temps per escriure".
Stephen King
Stephen King també s'entrega a les rutines, en el seu cas escriure sis pàgines al dia. "Això és el que passa, d’acord? Hi ha llibres, i hi ha llibres. La manera com treballo és que intento sortir endavant i aconseguir aquestes sis pàgines diàries. Quan treballo, i treballo cada dia —tres o quatre hores— intento aconseguir aquestes sis pàgines, i intento que estiguin força netes. Així que, si el manuscrit té, diguem-ne, 360 pàgines, bàsicament són dos mesos de feina… Però això assumint que tot va bé".