És habitual veure joves amb estètica punk, un estil musical que se sol associar a la joventut. Però avui ha visitat Barcelona, en el marc del Festival Primavera Pro, una punk de 62 anys: Viv Albertine. Albertine va ser una de les figures clau del punk londinenc als anys 1970 i 1980. La seva vida és, també una història viva del moviment punk: l'heroïna, els Sex Pistols, els concerts, el fenomen de les tribus urbanes, la marginalitat... I, sobretot, la creació del grup de punk femení The Slits. Ara, ja amb 62 anys, Albertine fa un repàs a la seva vida a Ropa música chicos (editorial Anagrama), el llibre que ha vingut a presentar a Barcelona. Albertine ja no és jove: ha passat per un càncer, un divorci, un avortament, una filla... Però continua essent molt i molt combativa. I quan parla amb una noia jove que l'adora i que toca en una banda punk, reacciona amb vehemència i li diu que no ho faci: "Odio les coses que es repeteixen. La gent ha de buscar una altra cosa. Els joves han de triar el seu lloc". I afirma que avui en dia no es dedicaria a la música: "Les coses han canviat, potser és més revolucionari per a una dona ser una gran arquitecta o una advocada dedicada als drets humans que una música. Si hagués de tornar a començar, potser no em dedicaria a això que faig: seria advocada o arquitecta". Pel que fa al món de la música, també té opinions contundents: "Em molesta la mitificació dels músics, tanta llum, tants focus... Adorar el pop, el rock o el punk em sembla més aviat reaccionari".

Amb el present

Viv Albertine té clar que ja no vivim en els temps de The Slit: "El punk és una cosa que ja ha passat. Nosaltres, com a nanos, a la nostra època no érem res a la societat, especialment els més pobres. El Regne Unit era un lloc avorrit i trist. Les coses no es poden repetir. Ara els joves tenen més privilegis, tenen més recursos, hi ha més globalització". Albertine reclama que l'ethos del punk ha de ser l'autenticitat, i justament per això considera que no té sentit fer sobreviure el punk fora dels seus temps.

Unes memòries escrites amb el cor

Evidentment, quan Albertine era jove no es dedicava a portar cap diari. De fet, el llibre l'ha escrit partint dels seus records, i adverteix que en el record predominen els episodis més foscos, més negatius. La franquesa d'Albertine és absoluta: parla de la seva relació amb les drogues, de la violència en el seu entorn, de sexe, de la menstruació, de la depilació, de la pobresa... Arriba a dedicar tot un capítol a la seva primera mamada. De fet, irònicament, al principi del llibre ja indica en quines pàgines parlarà de sexe i de drogues per als que no vulguin llegir-se'l sencer. I tot ho escriu amb absoluta sinceritat. En un punt determinat explica una festa on coneix un noi i explica: "Ja sé que tothom diu que mai has de fotre't al llit amb un tio la primera nit que surts amb ell, però jo ho vaig fer. I em vaig casar amb ell. Així que això és una bajanada". Però també explica obertament les seves debilitats, com quan afirma que ha d'escapar d'una parella que no el convenç: "És hora d'intentar-ho i potser de tornar a fracassar, però val més això que no intentar-ho mai". Viv Albertine va passar el text d'aquesta obra a la seva filla adolescent abans que es publiqués, perquè no se sorprengués amb allò que podien explicar-li els seus companys i confessa que la seva filla va quedar molt sorpresa. Albertine ho entén perfectament: "La meva filla necessitava una mare forta: ni una mare punk, ni una mare escriptora, ni una mare glamourosa".

Sense nostàlgia

Viv Albertine deixa clar que "el punk estava rodejat d'un entorn completament lleig". En les seves memòries no hi falten les mencions a brutícia, a agressivitat, a incomprensió, a masclisme... I, malgrat tot, la cantant marca distàncies respecte al present i reivindica l'autenticitat de les coses més directes que va viure en la seva joventut entre els punks. És capaç d'ironitzar sobre la sexualitat que practicaven, posant èmfasi en "com n'érem de maldestres", i malgrat tot confessa que "sento una gran nostàlgia per aquell sexe. Nosaltres no vèiem porno amb personatges depilats i amb posicions fantàstiques. Érem animals maldestres refregant-nos com podíem". Però afirma que a la fi, les coses abans tenien gràcia: "Som animals, som éssers humans. Tots tenim pèl. La barreja de brutícia, sexe i divertiment és el que té sentit. És com sexe analògic davant el sexe digital".

Roba, música, nois...

Albertine no va dubtar a l'hora de posar títol a aquestes peculiars memòries: "La meva mare em deia que només pensava en la roba, la música i els nois". Ella reivindica el seu univers de joventut: "Vaig construir la meva existència al voltant d'aquestes tres coses". De fet, quan era cantant de The Slit donava moltíssimes voltes per trobar la peculiar roba que es posaria. I afirma que no es tracta de simples banalitats: "Quan escrivia el llibre el pensava per a gent jove i el missatge que volia donar és que vinguis d'on vinguis sempre et pots aferrar a coses petites per construir la teva vida. No cal ser d'una família benestant, ni ser molt guapo per fer el que vols. I això crec que és un missatge molt punk".

El plus d'una dona

Viv Albertine manifesta la seva ràbia perquè sovint els espectadors, quan anaven a un concert on tocaven dones, anaven bàsicament a veure-les, i no a escoltar música. Ella, quan va començar a tocar, volia tenir l'èxit que tenien molts nois, però no li va ser gens fàcil. Ella es defineix com "una noia sortida de la classe treballadora que tracta d'expressar-se de forma artística". I afirma que va haver de superar un munt d'obstacles. Confessa que "està esgotada" i fins i tot assegura que moltes de les dones artistes de la seva època comparteixen aquest sentiment, perquè "la lluita ha estat massa gran". Afirma que quan era jove i actuava amb The Slit havia patit agressions, abusos sexuals, menyspreu, discriminació, l'oposició de la seva família...

Doble vivència

La carrera com a cantant punk d'Albertine es va tallar el 1982, quan The Slit van separar-se. Ella afirma que va ser un procés molt difícil, que equipara "a la síndrome d'estrès posttraumàtic". Va trobar-se sense grup de música i també sense sentit a la seva vida; afirma que estava tan angoixada que es va passar anys sense escoltar música, perquè no podia suportar-ho. Albertine va haver de reinventar-se, i amb la seva increïble capacitat de superació, que demostra durant totes les seves memòries, va treballar com a directora de cinema, fins i tot dedicant-se a un sector tan poc punk com la publicitat. La seva vida va canviar del tot: es va casar amb un paio amb diners, de blanc, en “el dia més feliç de la seva vida” (tal com afirma a les seves memòries). I quan va tenir una filla va concentrar-se exclusivament a fer de mare.

Retorn a la música

Viv Albertine va superar un càncer i un divorci, i va adonar-se que la vida l'obligava a fer un canvi. I el 2009 va decidir retornar al món de la música en solitari. Afirma que va tenir un problema afegit: l'edat (el món de la música és també molt discriminatori en aquest aspecte). Però, malgrat tot, va gravar un àlbum, The Vermilion Border, i va organitzar diverses gires. El 2014 va publicar les seves memòries, inspirada en Patty Smith, que considera el seu model literari, sobretot "perquè és terriblement honesta". Ara, Albertine ja ha acabat el seu segon llibre, que Anagrama espera publicar en el futur.

Roba, música i nois

Aquest llibre es presenta com una obra que va més enllà de les memòries, i esdevé també una reflexió sobre la vida. Silvia Sesé, la seva editora, apunta que és, sobretot, un llibre sobre la necessitat de reinventar-se. Apunta que va adreçat als fans de la música punk, però també per a aquells que volen apropar-se a una època mítica. I afirma que no cal sentir-se identificat amb el punk per apreciar aquesta obra, perquè té una gran energia. El principal valor d'aquest llibre, per Sesé, és que en ell Albertine és "salvatgement sincera", i rebutja qualsevol tipus d'impostura. El resultat és una obra atrevida i despreocupada, impregnada de frivolitat.

De fan a protagonista

Viv Albertine era estudiant de moda quan va integrar-se en el grup punk femení The Flowers of Romance. Més endavant es va integrar al cercle de groupies que envoltaven els Sex Pistols, i també va establir amistat amb Mick Jones i Joe Strummer de The Clash. El 1977 va sumar-se a un grup punk femení mític, The Slit. El 1982 aquest grup es va dissoldre. Més tard es va dedicar principalment a la direcció de cinema. El 2009 va tornar a la música en solitari. Les seves noves cançons també són provocadores; una d'elles es titula "Confessions d'una MILF". I malgrat el pas del temps, no ha deixat d'estar obsessionada per la roba: al peu de les fotos del seu llibre es detalla on va comprar cadascuna de les peces que duu. Viv Albertine continua essent l'Albertine de "Roba, música i nois".