Madrid, 14 de març de 1640. Fa 383 anys. El rei Felip IV enviava una missiva a Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma i virrei hispànic a Catalunya, en què ordenava la detenció de Francesc de Tamarit, diputat militar o conseller-protector de la Generalitat, el seu lliurament al marquès de Villafranca, “policia” hispànic embarcat a la Galera Reial —fondejada al port de Barcelona— i el seu trasllat i reclusió a les masmorres de Perpinyà. El rei, a partir de les falses acusacions fabricades per Villafranca i filtrades per la Junta Grande (el Consell de Ministres), acusava Tamarit de conspirar contra el règim hispànic. En aquella mateixa missiva, Felip IV ordenava Santa Coloma detenir, també, el president Pau Claris, a qui acusava de “intervenir en los excesos que cometen en la provincia (Catalunya), fomentado la conmoción”.
Qui dirigia el govern del país en aquell moment?
La Generalitat foral (fins al 1714) era dirigida per un triumvirat format per tres diputats o consellers, elegits per cadascun dels estaments polítics del país. El diputat elegit per l’estament eclesiàstic (que, per salomònica tradició fundacional, sempre feia les funcions de president); el diputat elegit per l’estament militar o nobiliari (que, per sistema, assumia el càrrec de conseller-protector, és a dir, un equivalent a general en cap de l’exèrcit); i el diputat elegit per l’estament o representació de les viles i ciutats (que era l’enllaç entre la Generalitat i les poderosíssimes corporacions municipals catalanes de l’època foral: el Consell de Cent, la Paeria, etc.). En aquell moment, Pau Claris era el president, Francesc de Tamarit era el diputat militar o conseller-protector i Josep Miquel Quintana era el diputat reial o de les viles i ciutats del país.
Què era i què representava Tamarit?
En el moment en què Villafranca fabrica les proves incriminatòries contra Tamarit (gener-febrer, 1640), el conseller-protector és l’heroi del poble de Catalunya i l’element més destacat del braç militar català. Tamarit s’havia oposat als allotjaments imposats de tercios hispànics i a les lleves forçoses de civils catalans. Només havia acceptat col·laborar amb les autoritats hispàniques quan, en plena crisi política, se li havia garantit l’usatge Princeps namque (de les Constitucions de Catalunya), que prohibia al rei enviar els catalans a camps de batalla més enllà de les fronteres catalanes. El 6 de gener del 1640, Tamarit i la lleva catalana aconseguien recuperar el castell de Salses, al límit fronterer entre Catalunya i França, perdut mesos abans (19 de juliol del 1639), per l’exèrcit hispànic, que l’havia rendit als francesos sense disparar ni un sol tret.
Què es respirava a la Catalunya del moment?
Olivares, ministre plenipotenciari de Felip IV, havia fracassat en el seu propòsit d’imposar la Unión de Armas (el trencament de la bilateralitat tributària i militar Catalunya-poder central hispànic). I havia optat per fabricar una gran crisi que tenia el propòsit final d’ensorrar el sistema polític foral català. Des del 1635, els 40.000 tercios hispànics teòricament destinats al front de guerra del Rosselló, a la pràctica —i per imposició d’Olivares— estaven allotjats a cases particulars arreu de Catalunya comportant-se com ho haurien fet a qualsevol país enemic i ocupat: robant, agredint, amputant, violant i assassinant les famílies que els havien acollit. Després de cinc anys d'ocupació violenta, el paisatge social català estava molt inflamat, al caire d’una revolució. Però sense un lideratge clar, capaç de conduir aquella onada d’indignació.
Per què Villafranca va posar el focus sobre Tamarit?
A les setmanes finals de l’hivern del 1640, que anticipaven una primavera calenta (les primeres respostes catalanes a la repressió hispànica) i un estiu incendiari (el Corpus de Sang, inici de la Revolució), la figura de Tamarit confirmaria la categoria d’heroi que ja apuntava abans de Salses. Una figura, inicialment, més dimensionada que la del president Claris o que la de Quintana per la seva condició militar, que l’associava a la figura mítica del cavaller Sant Jordi de l’imaginari català. I això és el que va cridar l’atenció de Villafranca. Aquell clima prerevolucionari, al caire de l’esclat, però que no s’inflamava per absència d’un lideratge clar, es podia precipitar en el precís instant en què Tamarit se situés al capdavant del moviment. Per a Villafranca, el “policia patriòtic” de Felip IV i d’Olivares, Tamarit era una bomba de rellotgeria que calia desactivar.
El fracàs d’Olivares
El pla d’Olivares havia fracassat. Segons el professor Simón i Tarrés, de la UAB, la confirmació d’aquell fracàs es produiria amb la detenció de Tamarit (18 de març del 1640): “la doble i simultània pressió sobre les classes dirigents (detenció dels seus representants) i sobre les classes pageses i populars (lleves, impostos, allotjaments) podia crear una convergència de rebuig envers la política reial”. El que quedava palès era que l’odi profund que Villafranca, Olivares i Felip IV sentien cap als catalans, els va ennuvolar la vista; i lluny de rebaixar la tensió, amb les seves decisions viscerals van inflamar encara més el conflicte. I encara ho celebraven. Simón i Tarrés explica que el confident Camacho de Carvajal informava el virrei Santa Coloma que “Tiene a V.E. (el virrei) al señor conde-duque (Olivares) como una pascua”.
Quines falses acusacions va fabricar Villafranca?
Felip IV va ordenar detenir Tamarit i Claris per subversió, per complicitat amb l’enemic (França) “y por otras cosas en que le hallaré culpado y que siendo de calidad que obliguen a prisión”. Però no de manera preventiva, sinó com molt bé assenyala Simón i Tarrés “el monarca dictava la sentència abans d’obrir la investigació”. Els càrrecs que havia fabricat Villafranca eren tan lesius al règim hispànic i tan atemptatoris a la ideologia que el sustentava, que quedava justificada qualsevol acció. Ramon de Rubí, jutge de la Reial Audiència, deixaria escrit que: “tuvo el conde (el virrei) orden de prender los diputados (Tamarit i Claris) con el fin de atemorizarlos y que no llegasen a pedir la constitución Poc Valria (que sotmetia el rei a la llei catalana i que deixava Felip IV com un drap amb totes les conseqüències)”.
L’estranya excarceració de Tamarit
El virrei Santa Coloma va ser l’únic element de l’aparell hispànic capaç d’entendre que la detenció de Tamarit havia estat un error. La notícia d’aquella detenció va córrer com la pólvora i el clima de tensió es va incrementar exponencialment. Tamarit va ser reclòs a la presó reial de Barcelona i, contra les ordres del rei, mai no va ser transferit a la Galera Reial. Santa Coloma, per prudència o per la seva pròpia seguretat, va virar cap a una actitud conciliadora i això el convertiria en un polític amortitzat. El 18 de maig del 1640, algú que no era Santa Coloma ni l’oposició clandestina antihispànica, va obrir les presons i va excarcerar Tamarit. Aquella acció seria la segona causa que esgrimiria Felip IV per a justificar la intervenció militar contra les institucions catalanes: “Haver sacado al deputado y demás presos de las cárceles”.