La veu de Led Zeppelin es guanya el respecte del Liceu

És un dimecres a la nit de finals de juliol, a l’hora bruixa, i la Rambla de Barcelona llueix amb tota la seva esplendor decadent, com una serp verinosa que muda de pell per enèsima vegada, sempre immune al tràfec de la gent que la trepitja sense rumb aparent i gairebé sense memòria històrica. Potser aquest és el seu secret per no perdre el seny en aquests temps tan convulsos que ens ha tocat viure, amb la immediatesa de les xarxes socials i la pols grisa eixint sota els llambordins.

La síndrome de l'impostor

Com sol passar en aquestes ocasions, hi ha certa puntualitat britànica quan s’obren de bat a bat les portes del Gran Teatre del Liceu i, com era d’esperar, a molts els envaeix la síndrome de l’impostor en profanar la seva preciosa escalinata centenària en vambes i mànigues curtes. Però avui, el temple de l’òpera barceloní s’assembla més a un juke joint del sud profund americà o a una petita sala de concerts perduda en una cruïlla polsegosa. Aquesta nit hi actua ni més ni menys que Robert Plant, una de les grans estrelles del rock de tots els temps, acompanyat per la cantant Suzi Dian i aquella meravellosa banda de trobadors anglesos anomenada Saving Grace, amb la qual fa diversos anys que recorre el món amb el noble objectiu de reimaginar el seu llegat musical.

Avui, el temple de l’òpera barceloní s’assembla més a un juke joint del sud profund americà o a una petita sala de concerts perduda en una cruïlla polsegosa

El primer que crida l’atenció en entrar és la imatge d’un enorme búfal mirant impassible cap a l’horitzó projectada darrere l’escenari. La mateixa imatge que apareixerà a la portada del primer disc del cantant amb aquesta formació, que arribarà al mercat i a totes les plataformes de streaming a finals de setembre. Llavors t’adones que, en els temps frenètics que corren, no és gaire habitual anar a un concert sense haver escoltat abans el disc que s’hi presenta. Tot i això, aquest petit detall anacrònic aporta més màgia a la vetllada, perquè trenca amb el guió establert i deixa marge per a les sorpreses. Totes les sorpreses que poden sonar en un escenari nu, on ja hi ha disposades guitarres acústiques, germanes elèctriques, mandolines, banjos, un violoncel i una bateria que s’alça imponent com un castell emmurallat a la campanya escocesa. Al centre, dos micròfons solitaris que han arrelat a la tarima de fusta gràcies a un joc de maraques i la caixa d’una harmònica recolzada als  peus. Què més es necessita per a una nit de música d’arrel i una mica de rock and roll?

Llavors sona per megafonia el primer avís: falten deu minuts per començar el concert. La gent accelera el pas a platea, mirant les entrades sense saber si tenen butaques parelles o senars. El gran dilema de la vetllada. Tot seguit, un altre avís: falten cinc minuts. Una coneguda cantant de soul de la ciutat desfila pel passadís central. Un fan amb una samarreta de Led Zeppelin (carregant una bossa plena de vinils per signar) no es conforma amb el seu seient a la tercera grada i mira si hi ha llocs lliures en altres latituds. I, de sobte, l’últim avís: falten tres minuts per començar l’espectacle. Curses d’última hora, periodistes saludant periodistes (molts periodistes) i un bon amic de Nou Barris fotografiant l’escenari buit, segurament pensant que, en aquell precís moment, podria ser a la seva estimada Nova Orleans. El temps li acabarà donant la raó, és clar.

Això no és un concert, és un ritual

Tal com ens havien promès, s’apaguen els llums i la banda entra en escena. Primer els músics, vestits per a l’ocasió, i després els cantants, com marca el llibre d’estil musical des de temps immemorials. Suzi Dian brilla amb la seva faldilla infinita i Robert Plant somriu mentre saluda els assistents. És plenament conscient del seu magnetisme i vol dosificar-lo bé per enamorar el públic quan més li convingui. Sense més preàmbuls, sonen els primers acords de The Cuckoo i queda clar que això és molt més que un concert. És un ritual ancestral que uneix diverses generacions gràcies a unes cançons que han sobreviscut al pas del temps, però que encara tenen molt per explicar-nos. La unió de forma, contingut i interpretació (l’ordre dels factors no altera el resultat) per reinventar un repertori propi i aliè com si fos la primera vegada que l’escoltem.

És un ritual ancestral que uneix diverses generacions gràcies a unes cançons que han sobreviscut al pas del temps, però que encara tenen molt per explicar-nos

A partir d’aquí, s’encén la bogeria col·lectiva, com passa a les esglésies del sud dels Estats Units qualsevol diumenge al migdia. El públic aplaudeix i crida, conscient que, durant la pròxima hora i mitja, pot passar qualsevol cosa. Com aquella preciosa versió de Angel Dance de Los Lobos, on les harmonies vocals cremen “com fabulosos coets grocs explotant igual que aranyes entre les estrelles”, com diria Kerouac. I gairebé sense temps per recuperar l’alè, el primer gest a Led Zeppelin amb una portentosa Ramble On, on la veu de Robert Plant continua mostrant el vigor d’abans (encara que ell es resisteixi a reconèixer-ho). En un tancar i obrir d’ulls, han deixat clar on som i quins asos tenen amagats a la màniga. La banda reparteix la baralla al seu gust, recorrent sense artificis el folk tradicional de les illes britàniques, el blues pantanós i llampecs de rock and roll electrificat, com si aquesta concessió a la “modernitat” fos una bombeta incandescent que il·lumina un camí mil cops recorregut, però no exempt de sorpreses i corbes perilloses.

És aquí i ara on aquesta proposta pren sentit. A mitjan segle XX, musicòlegs com Alan Lomax i Chris Strachwitz van peregrinar al sud profund dels Estats Units per enregistrar artistes antics de blues i folk amb l’objectiu de preservar una manera única d’interpretar la música d’arrel. En certa manera, Robert Plant i la seva nova banda fan exactament el mateix en triar el seu repertori i interpretar-lo tal com els agradaria que sonessin aquelles cançons. De vegades cal mirar enrere sense artificis per entendre el present. Per això hi ha una coherència gairebé narrativa en el desenvolupament del concert, on versions com Everybody's Song de Low i For the Turnstiles de Neil Young comparteixen protagonisme amb temes tradicionals transmesos oralment de generació en generació. D’aquelles cançons miserables, poblades de pirates, rodamons, somiadors, perdedors i truans, que tant agraden a Robert Plant des dels anys en què surava pels cels dins d’un zepelí de plom.

Robert Plant ja no ha de demostrar res al respectable, però vol acomiadar-se com a les grans ocasions

Encara estem assimilant aquesta descàrrega sonora i emocional quan s’encenen els llums de l’escenari i tota la banda fa la primera reverència conjunta de la nit. Un altre ritual ancestral del llibre d’estil musical, acompanyat d’una gran ovació. El pas previ a la foscor, els crits, els aplaudiments i el bis esperat que tancarà la nit. A hores d'ara, Robert Plant ja no ha de demostrar res al respectable, però vol acomiadar-se com a les grans ocasions. Per això decideix mirar pel retrovisor i rescatar una joia tradicional com Gallows Pole (que va incloure al tercer disc de Led Zeppelin) i guarnir-la amb complicitats a Whole Lotta Love, un altre dels grans himnes de la seva il·lustre carrera. I de nou, llums encesos, salutació amb tota la banda i ovació definitiva.

En sortir de la sala, les històries i els murmuris se solapen en una cacofonia sorprenent. D’una banda, la parella d’anglesos septuagenaris que ha arribat aquest mateix vespre a Barcelona només per veure el concert. De l’altra, la parella jove asseguda al lateral de l’amfiteatre amb el seu fill petit adormit, esperant que tothom surti per emprendre el camí de tornada a casa sense despertar-lo. I en mirar cap amunt, adonar-se que encara quedaven algunes butaques buides. Al capdavall, els déus del rock no són infal·libles i també els costa combatre el preu excessiu de les entrades. Tota la resta són cançons plusquamperfectes que s’enduu el vent, sabent que aquesta ha estat una nit per al record.