Avui abordarem un tema que, malgrat la idea que ens pugui donar el títol, demana una bona dosi de reflexió.
I què són, aquests verbs irreflexius als quals ens referim? Són uns verbs que no pensen, que no s'aturen a analitzar les coses? Eeeh... No. De fet, aquesta denominació no existeix, ens l'hem inventat, però és una manera d'al·ludir a una sèrie de verbs que NO són reflexius però que en català, erròniament, s'utilitzen com a tals.
Anem a pams. Primer de tot, cal saber que els verbs reflexius són aquells en què l'acció que es fa recau sobre la mateixa persona que l'executa, i es construeixen amb el pronom personal se.
Per exemple: llevar-se, dutxar-se, pentinar-se, rentar-se, vestir-se, arreglar-se, maquillar-se... És a dir, quan jo "em pentino", soc alhora qui fa l'acció i qui la rep. O quan "em poso un vestit", quan "m'eixugo els cabells". Etcètera.
Un cop tinguem clar això, podem passar al següent concepte. Els falsos verbs reflexius, que són verbs que, generalment per influència del castellà, tot i no ser reflexius es fan servir com si ho fossin.
En voleu exemples? Doncs aquí els teniu: caure (NO: caure's), callar (NO: callar-se), pujar (NO: pujar-se), baixar (NO: baixar-se), riure (NO: riure's), marxar (NO: marxar-se), llegir (NO: llegir-se), sortir (NO: sortir-se), i un llarg etcètera. Vegem-ho, perquè s'entengui millor, dins de frases:
Es va caure de la bici, però no es va fer mal.
Va caure de la bici, però no es va fer mal.
Jo no em callo mai el que penso.
Jo no callo mai el que penso.
Es va baixar de l'autobús una parada abans del que tocava.
Va baixar de l'autobús una parada abans del que tocava.
Al sopar d'ahir ens vam riure molt.
Al sopar d'ahir vam riure molt.
Si t'hi fixes, en tots els casos, la frase continua tenint el mateix sentit quan en traiem el pronom. Aquesta és una bona pista...
Molt bé, doncs com sempre, després de les explicacions, arriba l'hora de posar en pràctica els coneixements adquirits (si és que no se sabia, ja).
Posa't a prova!