Buenos Aires, 8 de juliol del 1806. Fa 220 anys. Les tropes del 71è Regiment britànic Highlanders, format per 1.600 soldats escocesos i comandat pel general William Carr Beresford, ocupaven la ciutat de Buenos Aires, llavors capital del virregnat hispànic de Riu de la Plata. L’exèrcit hispànic havia estat derrotat sense pràcticament haver disparat ni un sol tret. Però mentre els soldats britànics desfilaven pels carrers de la capital porteña, un grup de comerciants catalans establerts a Buenos Aires es reunien clandestinament a casa de l’alcalde —el basc Martin de Álzaga— i creaven un focus de resistència: la milícia urbana Miquelets de Catalunya, un nom històric que es remuntava al 1714 i que tindria una importància cabdal tant contra l’ocupació britànica (1806 i 1807) com en la guerra de la Independència (1810-1815).
La milícia armada catalana de Buenos Aires
En la creació i formació d’aquella milícia hi van tenir un paper molt rellevant dos exitosos comerciants catalans: Josep Grau, de Reus, i Rafel Bofarull, de Tarragona. Però, d’on venien Grau i Bofarull i per què hi van tenir un paper protagonista? Doncs a través de les fonts documentals, sabem que tots dos eren importadors d’aiguardents destil·lats a les indústries d’alcohols de Reus, molt apreciats per les oligarquies criolles. I que vivien, amb les seves respectives famílies, al barri de Montserrat, poblat quasi exclusivament per catalans, i situat a la zona oest de l’antiga trama urbana de la ciutat, poc més o menys sobre la cruïlla de les actuals Avenida 9 de Julio i General Belgrano. Com tants altres comerciants catalans establerts a la colònia, havien fet fortuna i s’havien convertit en l’elit urbana de Buenos Aires.
El bateig de foc de la milícia armada catalana de Buenos Aires
L’11 d’agost del 1806, 120 voluntaris catalans comandats per Bofarull (que les fonts anomenen capitán), van tenir el seu bateig de foc. Es van enfrontar, van derrotar i van expulsar la guarnició britànica de la Ranchería, que controlava l’accés a la ciutat pel barri "català" de Montserrat i que feia les funcions d’avançada del quarter general dels Highlanders. S'hi van fortificar i van passar a tenir el control del barri de Montserrat, que, d’aquesta manera, es convertia en una mena de reducte independent tant de l’ocupació britànica com de l’administració virregnal hispànica. Poc després, s’hi van unir un contingent de 100 voluntarios catalanes de Montevideo, comandants per Grau (que anomenaven teniente) i finançats pel barceloní Miquel Antoni Vilardebó —el navilier més ric de la "banda oriental".
La transformació de la milícia catalana en la companyia de Miquelets
Una setmana més tard —el 19 d’agost del 1806— i en plena guerra urbana, els líders de la comunitat catalana de Buenos Aires es van entrevistar amb el que restava del Cabildo (l’administració virregnal hispànica) i van proposar transformar aquella milícia en una companyia militar catalana, formalment reconeguda pels representants del poder colonial hispànic. El virrei Rafael de Sobremonte, totalment desbordat pels esdeveniments, no tan sols la va autoritzar, sinó que la va prendre com a model per a promoure companyies semblants formades per gallecs, bascos, castellans o andalusos. Aquella companyia de voluntaris passava a anomenar-se Miquelets de Catalunya, la denominació de la infanteria lleugera catalana que, a la guerra de Successió hispànica (1705-1715), havia combatut a favor de la causa austriacista.
De "miquelets" a "miñones"
Però expulsats els britànics i restaurada l’autoritat virregnal (1807), va aparèixer la vena hispànica. El nou virrei Santiago de Líniers, relleu de Sobremonte, va proclamar que els miquelets no es podien anomenar d’aquesta manera perquè llur nom tenia unes connotacions polítiques antiborbòniques que, a ulls del poder, resultava incòmode. De manera unilateral, Liniers els va rebatejar com a miñones, en referència a la infanteria navarresa i basca que, també durant la guerra de Successió hispànica (1701-1715), havien combatut a favor de la causa borbònica. Seria també aleshores que Liniers forçaria un relleu en la comandància dels miquelets: faria cessar Grau i Bofarull, probablement perquè s’havien resistit a aquesta manipulació i els rellevaria pels barcelonins Nadal i Reynals. Però no aconseguiria el resultat que esperava.
Els primers caps dels miquelets en la primera proclama de la independència argentina
L’1 de gener del 1809, el basc Martin de Álzaga —alcalde de Buenos Aires i amfitrió de la reunió on, dos anys i mig abans, havien nascut els miquelets— proclamava unilateralment la independència de la Província de Riu de la Plata. Al mateix temps, els Miñones de Catalunya —i altres cossos de voluntaris— ocupaven el centre neuràlgic de la ciutat (els voltants del Fuerte de Buenos Aires, sobre l’actual Plaza de Mayo). Els Miñones estaven formats per sis companyies que aplegaven —entre infanteria, artilleria i cavalleria— més de mil catalans armats. I llurs caps militars eren Jaume Nadal, Oleguer Reynals, Salvador Cornet, Marià Fontrodona, Joaquim Ballester i Agustí Busquets. Grau i Bofarull, creadors de la milícia catalana, no figuraven entre els caps militars. Però les fonts documentals revelen que hi eren.
La independència
La proclama d’Álzaga quedaria en una república efímera que duraria mitja tarda. La indecisió i les rivalitats personals dels seus líders (amb Liniers a punt de signar la renúncia!!!) la condemnaria al fracàs. El mateix Álzaga i els líders independentistes —entre els quals hi havia els principals oficials dels miquelets— van ser desterrats als afores de la ciutat. Però la primera pedra ja estava posada. Cinc mesos després, el 18 de maig del 1810, els exiliats retornaven i esclatava la Revolución de Mayo, que en una setmana escassa conduiria el Riu de la Plata a la independència. Després d’un serial de maniobres polítiques i de moviments militars, el 25 de maig del 1810, el Cabildo, pressionat per la ciutadania, proclamava la independència.
Els miquelets en el primer govern argentí
El primer govern independent argentí estaria presidit pel polèmic Cornelio Saavedra, que havia fet un sinuós viatge ideològic fins al poder. Però, en canvi, entre els vocals —l’equivalent a ministres— hi hauria dos miquelets: el mataroní Domènec Mateu —tinent de la segona companyia—, que ocuparia la cartera d’economia, i el balaguerí Joan Larreu —capità de la segona companyia—, que ocuparia la cartera de l’exèrcit. Més endavant, Felip Llavallol —fill del barceloní Jaume Llavallol, capità de la tercera companyia— i Valentí Alsina —fill del barceloní Joan Alsina, sotstinent de la sisena companyia— serien ambdós alcaldes-governadors de Buenos Aires i presidents del senat de la nació. Els catalans Grau i Bofarull van plantar la llavor de la independència argentina. I la resta de catalans de Buenos Aires van dibuixar la venjança del 1714.