Una vegada hi havia un poble que es va fer ric amb la Gran Guerra i el comerç fluvial de lignit i que anys més tard es va esfondrar. Al llarg de tot un segle, els vilatans van viure passions i desenganys, i durant un temps fins i tot van passar-s’ho molt bé amb la companyia de les més altes prostitutes. N’hi havia una de francesa que feia anar de corcoll tots els senyors. També hi havia els aristòcrates, les cites de les dames per prendre xocolata, els homes cornuts i alguna esposa infidel contra la seva voluntat, empesa per una força del destí. Hi havia el riu, i els llaüts, i la mineria. Després hi va haver les revolucions dels miners, i la dictadura, i el principi de la fi del poble. La presa del 1966 va acabar del tot amb la bonança. El poble és Mequinensa i encara existeix, però em costa tant separar la realitat del mite que no m’ocuparé a fer-ho just ara. La novel·la és Camí de sirga, és del 1988 i la va escriure Jesús Moncada (Mequinensa, 1941). 

Us imagineu agafar un llaüt que funciona amb la força de cavalls? Us imagineu anar amb vaixell des de l’Aragó fins al Delta de l’Ebre? Aquesta fantasia em va acompanyar en tota la lectura

Els records enganyen 

La memòria col·lectiva no acaba de coincidir amb la realitat. M’ho ha dit l’Artur Garcia Fuster. Com que Garcia Fuster ha fet tota una tesi sobre l’obra de Moncada, m’ha semblat pertinent preguntar-li quin creu que és el punt fort de l’obra magna de l’autor de Mequinensa. M’ha respost això:

Per mi, el millor de la novel·la és que sap combinar la construcció d'un món, en paral·lel, a la seva destrucció. I sobretot, l'ús de la ironia. És una novel·la travessada de falsos records, però els personatges no ho saben. I això és molt divertit, perquè constantment volen deixar en bon lloc el poble, mitificar-lo, però el mateix narrador, que recull aquestes veus, els "boicoteja". I això posa en relleu que no recull un testimoni històric, sinó una invenció literària.

Passem de finals del segle XIX a finals del XX, de la batalla de Tetuan a la República del 31, del tocador d’una aristòcrata vinguda a menys al Cafè de l’Honorat del Rom

Els falsos records són un dels pilars més sòlids de les biografies, i una infinitat de biografies formen la història d‘un poble i, per extensió, d’un país. Moncada salta per les generacions a través de la memòria dels personatges, dels seus records vitals i sentimentals. Així passem de finals del segle XIX a finals del XX, de la batalla de Tetuan a la República del 31, del tocador d’una aristòcrata vinguda a menys al Cafè de l’Honorat del Rom. Passem d’un punt a l’altre amb la cronologia tan poc fiable del cor. Una s’hi quedaria a viure, en aquest poble de riu. Us imagineu agafar un llaüt que funciona amb la força de cavalls? Us imagineu anar amb vaixell des de l’Aragó fins al Delta de l’Ebre? Aquesta fantasia em va acompanyar en tota la lectura.

La meva àvia Hortènsia també va créixer a prop d’una mina, i va néixer just un any abans que ho fes Moncada: el món mític de l’àvia també tenia riu, el Cardener, ascens i caiguda en desgràcia, i habita en mi d’una manera semblant al de Mequinensa. La dona sovint me’l va narrar, aquest ambient de la Súria de l’època, quan ella encara vivia i teníem converses. Súria no era cap gran port, en comparació amb Mequinensa, però potser els personatges de Camí de Sirga se senten més importants del que són pel que va venir després, que lo poble va canviar de lloc. La Mequinensa d’avui, si la busqueu al mapa, no és la que va veure créixer l’autor. Si voleu saber qui era Moncada, per cert, correu a llegir aquest article de Gustau Nerín. 

Mequinensa, el mite

Mequinensa és un lloc fàcil de mitificar, perquè compleix molts requisits per al mite: ascens i caiguda, espai fronterer, riu abundant, l’únic que tenim, és a dir, l’Ebre. Els rius són vida des que el món és món, i una de les mancances estructurals de Barcelona és que no tingui un riu i que estigui enclaustrada entre els dos pixats de burra que són el Besòs i el Llobregat. La frontera és un altre tret decisiu d’aquesta aura de Mequinensa. Oficialment, Mequinensa forma part de l’Aragó, és la Franja. És significatiu que formi part d’Aragó i que el seu escriptor de referència sigui català. Moncada no formava part de jurats literaris, ni de les institucions d’escriptors, ni dels partits polítics que van sorgir de les cendres de la Transició. Era independentista, amic de Pere Calders i d’altres escriptors d’abans de la guerra. També era un llegidor amant de la literatura espanyola –la primera vegada que va topar amb un llibre en català va ser en una excursió a Lleida, i en va comprar una pila. Van traduir tota la seva obra al castellà (i a l’aragonès!), però la veritat és que Moncada no va vendre gaire en castellà –i en català tampòc, i això que Camí de sirga és una obra magna. La glòria és una cosa estranya, perquè arriba sempre tard i no dona diners. 

Igual que s’esfondra el poble, podríem dir que s’esfondra Catalunya. Aquesta era la tesi de Miquel Bonet quan parlava de la reedició del llibre per part del Club Editor. Però, al marge de les interpretacions que nosaltres puguem fer, em sembla que Camí de sirga no parla de Catalunya ni de la seva decadència com a país, sinó del segle XX i de la glòria industrial i militar que va acabar en desgràcia. Tornem a la interpretació sobre el poble que s’esfondra. Sense caure en el cofoisme estèril que diu que tot va bé, perquè no hi ha res que vagi bé: el país està tensionat, vivim sense tremp cultural (ni fluvial, clarament), en una diglòssia permanent i estructural de la qual a sobre se’ns culpa. I, així i tot, voldria infondre una certa esperança als lectors: Catalunya fa segles que acumula il·lusos enterradors, i servidora encara té afinada la ploma.